Close

Close, és un bon títol de tancament d’una temporada irregular i accidentada del cine-club d’enguany. És un pel·lícula autènticament de cine-club: bon argument, bones imatges, interpretacions excel·lents, tema interessant, ... No es pot demanar més. Lukas Dhont és un director de cinema belga jove, d’aquells que caldrà seguir.

No he pogut deixar de pensar en fets personals. A mi a l’escola em deien “nena”. Era rosset i blanquet i no m’agradaven els jocs violents propis d’aquells temps. No ho vivia gens bé, i recordo haver-ho explicat als pares alguna vegada. Vaig acabar jugant a l’equip d’handbol de l’escola, i això va donar un tomb a la meva situació. El mateix que Léo, el protagonista, que es posa a jugar amb l’equip de hoquei gel.

També m’han vingut al cap situacions que crec endevinar que en algun moment han viscut els meus fills, i dels que moltes vegades els pares sabem ben poc. Intuïm el que passa però és molt difícil tenir un grau de comunicació suficient per parlar de tot i ajudar en el que cal en moments que de ben segur els hi fa falta.

El jove actor Eden Dambrine (només 12 anys) fa una interpretació extraordinària de Léo, el protagonista. Al principi hi ha molt de diàleg, però a mesura que avança es converteix en un paper farcit de silencis. És capaç de donar sentit a les escenes tan sols amb la mirada i el gest. Aquests són suficients per viure els sentiments de dubte i patiment. Em van sorprendre les dues o tres escenes finals. Només ha passat un any, i se’l veu més gran i madur.

Ha estat un bon tancament de la temporada del cine-club de Sabadell. Sort en tenim a Sabadell del cine-club, ja que poc cinema interessant es pot veure en les pantalles dels dos multicines de la ciutat. Dels que he vist darrerament hi afegiria dues pel·lícules més de gent també molt jove, Mantícora de Carles Vermut i Seize printemps de Suzanne Lindon.