dilluns, 14 de gener de 2019

Sobre la tirania

“Si ningú no està disposat a morir per la llibertat, tots morirem sota la tirania”

Timothy Snyder és un prestigiós historiador nord-americà que va estar col·laborador del no menys conegut  britànic Tony Judt. Amb tot el que està passant al món i aquesta forta revifalla de les idees més conservadores em va atraure el títol. “Sobre la Tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX”.
Escrit el 2017, són 20 capítols breus on utilitzant exemples del segle XX, reflexiona en clau d’actualitat fent molt èmfasi en les polítiques de Trump.

Veiem unes quantes de les seves reflexions:

Pensa sempre en l’ètica professional: Quan els líders polítics donen un mal exemple, el compromís professional amb la bona pràctica esdevé molt important

Destaca: Algú ho ha de fer. És fàcil fer el que fa tothom. Pot semblar estrany fer o dir una cosa diferent. Però sense aquesta inquietud, no hi ha llibertat

Cuida el teu llenguatge
Evita pronunciar les frases que diu tothom. Inventa’t la teva manera de parlar, encara que només sigui per expressar allò que creus que tothom està dient. Fes un esforç per distanciar-te d’internet. Llegeix llibres
 “Els polítics d’avui introdueixen els seus clixés a la televisió, on els repeteixen fins i tot els qui en volen discrepar...  Cada notícia que apareix als telenotícies és d’última hora fins que és desplaçada per una altra. De manera que contínuament ens colpegen les onades, però mai no veiem el mar
Mirar la pantalla potser és inevitable, però el món bidimensional té poc sentit llevat que puguem recórrer a un arsenal mental que haguem desenvolupat en algun altre lloc. Quan repetim les mateixes paraules i frases que apareixen als mitjans de comunicació, acceptem l’absència d’un marc molt més ampli. Tenir aquest marc requereix més conceptes, i tenir més conceptes requereix llegir. Per tant, treu les pantalles de la teva habitació i envolta’t de llibres

Creu en la veritat
Renunciar als fets és renunciar a la llibertat. Si res no és veritat, ningú no pot criticar el poder, perquè no hi ha cap base sobre la qual fonamentar-se. Si res no és veritat, tot és espectacle.”

Segons Víctor Klemperer, intel·lectual jueu perseguit pels nazis, la veritat mor de quatre maneres:
  • La primera manera és l’hostilitat descarada a la realitat verificable, que adopta la forma de presentar invencions i mentides com si fossin fets
  • La segona manera és el mantra xamànic... L’estil feixista depèn de la repetició constant, pensada per fer plausible el que és fictici i desitjable el que és criminal” L’ús sistemàtic de sobrenoms als rivals a qui s’atribueixen certes característiques aconsegueix “transformar els individu en estereotips que després la gent repeteix en veu alta”
  • El tercer és “el pensament màgic, o l’acceptació òbvia de la contradicció”. No importen les contradiccions del discurs com per exemple baixar impostos i millorar els serveis. “L’acceptació de falsedats tan radicals requereix un abandonament flagrant de la raó”
  • La quarta “és la fe abocada en l’individu equivocat”. “La veritat es torna oracular en comptes de factual”. La propaganda pot ser estrafolària, “però sembla normal per als que s’hi entreguen
Ara ens preocupem molt per una cosa que anomenem postveritat, i tendim a pensar que el seu menyspreu pels fets quotidians i la seva construcció d’unes realitats alternatives és una cosa nova o postmoderna”, però no és així, ja fa temps de la seva existència i ja ens havien advertit contra ella gent com G. Orwell i altres.
Molta gent ha confós la fe en un líder ple de defectes amb la veritat sobre el món que tots compartim”. Posa com a exemple D. Trump, però n’hi ha molts més.

La postveritat és el prefeixisme” I tot plegat no està tan allunyat del que està succeint en moltes parts del món, inclòs casa nostra. Només cal escoltar els discursos d’alguns líders polítics espanyols.

Investiga: Entén les coses per tu mateix. Dedica més estona als articles llargs...  Tingues present que una part del que hi ha a internet hi és per perjudicar-te. Responsabilitza’t de la informació que transmets als altres

Practica la política corpòria: El poder vol que el teu cos s’estovi en una butaca i que les teves emociona es dissipin a la pantalla. Surt a fora.”... “Les protestes es poden organitzar a través de les xarxes socials, però res no és real fins que no acaba als carrers. Si els tirans no experimenten les conseqüències dels seus actes en el món tridimensional, no canviarà res.”

Estableix una vida privada: Els governants més vils faran servir tot el que saben de tu per intimidar-te.”... “Som lliures únicament en la mesura que exercim control sobre el que la gent sap de nosaltres, i en quines circumstàncies arriben a saber-ho

Contribueix a les bones causes: Pren part en les organitzacions, polítiques o no, que expressen la teva manera d’entendre la vida

Atenció amb les paraules perilloses
Estigues alerta amb l’ús de les paraules extremisme i terrorisme. Sigues conscient dels fatídics conceptes d’emergència i excepció. Enfada’t amb l’ús traïdor del vocabulari patriòtic
Un líder nazi derrota els seus oponents creant una convicció general que el moment present és excepcional, i després transformant aquest estat d’excepció en una emergència permanent. D’aquesta manera, els ciutadans substitueixen la llibertat real per la falsa seguretat”
Avui dia, quan els polítics invoquen el terrorisme, parlen, evidentment, d’un perill real. Però quan intenten convence’ns de renunciar a la llibertat en nom de la seguretat, ens hem de posar en guàrdia. No és necessari sacrificar una cosa per l’altra. ... La gent que assegura que només es pot aconseguir seguretat a costa de la llibertat, en general és que et vol negar totes dues coses
 La paraula extremisme sona molt malament, i els governs normalment intenten que encara soni pitjor utilitzant la paraula terrorisme en la mateixa frase. Però aquesta paraula no té gaire significat. No hi ha cap doctrina anomenada extremisme. Quan els tirans parlen d’extremisme simplement es refereixen a les persones que no formen part del corrent principal, entenent el corrent principal tal com els mateixos tirans el defineixen en un moment determinat. Els dissidents del segle XX, tant si estaven en contra del feixisme com del comunisme, eren qualificats d’extremistes. Els règims autoritaris moderns, com a Rússia, se serveixen de lleis sobre l’extremisme per castigar les persones que critiquen les seves polítiques. D’aquesta manera, el concepte d’extremisme acaba significant pràcticament tot excepte el que és, efectivament, extrem: la tirania

Mantén la calma quan arribi l’impensable: Quan es produeixi l’atac terrorista, recorda que els autoritaris s’aprofiten d’aquests fets per consolidar el seu poder. El desastre sobtat que requereix posar fi al sistema de controls i contrapesos, la dissolució dels partits de l’oposició, la suspensió de la llibertat d’expressió, el dret a u judici just, etcètera, és el truc més antic del manual hitlerià. No et deixis enganyar

Acaba el llibre amb epíleg, sota el títol dehistòria i llibertati que ve a ésser l’avançament del llibre que ha publicat el 2018 sota el títol “El camí cap a la no-llibertat” i que ja tinc ganes de llegir.

Els traumes aparentment llunyans del feixisme, del nazisme i del comunisme semblava que anessin retrocedint fins a ser irrellevants. Ens vam permetre acceptar la política de la inevitabilitat, la sensació que la història només podia avançar en una direcció: cap a la democràcia liberal.”

En la política de la inevitabilitat es representa “el present simplement com un pas cap el futur que ja coneixem, un futur d’expansió de la globalització, d’aprofundiment de la raó i de creixent prosperitat”. Aquest es presenta com un futur desitjable, com una mena de teologia.

La política de la inevitabilitat comporta pensar que no hi ha alternativa a l’ordre bàsic de les coses, que res pot canviar i que el neoliberalisme esdevindrà una hegemonia immutable.

La política de l’eternitat: “s’ocupa del passat, però de manera egocèntrica, sense cap mena de preocupació real pels fets. La seva actitud és d’enyorança d’uns moments del passat que mai no van existir durant unes èpoques que, de fet, van ser desastroses”. “Els populistes nacionals són polítics de l’eternitat”: partidaris del Brexit, de Trump, el Front Nacional, s’emmirallen en moments del passat que en realitat no han existit mai. “En la política de l’eternitat, la seducció d’un passat mitificat ens impedeix pensar en futurs possibles ... La política es converteix en una discussió sobre el bé i el mal en comptes d’una discussió sobre possibles solucions als problemes reals

Si la política de la inevitabilitat és com un coma, la política de l’eternitat és com la hipnosi

El perill al qual ara ens enfrontem és el d’una transició de la política de la inevitabilitat a la política de l’eternitat, d’una mena de república democràtica ingènua i imperfecta a una mena d’oligarquia feixista confusa i cínica.”