diumenge, 17 de juny del 2018

Els temps han canviat, però no tant

Al complir-se 50 anys del maig del 68 vaig regirar entre les revistes de la meva joventut de finals dels anys 70 (El Viejo Topo, Ajoblanco, Ozona, La Bicicleta, …) a la cerca d’alguns especials que es van editar el 1978 per llegir el que es deia aleshores. Tret d’algunes excepcions són articles que han envellit força malament, tant en anàlisi, com en vocabulari i en llenguatge. Però entre ells hi ha aquesta editorial del Ozono que copio a continuació i que m’ha deixat astorat.   

No es la primera vez que hablamos en OZONO del “desencanto”. La forma peculiar en que se está desarrollando en nuestro país el proceso democrático - ¿hacia qué tipo de democracia, hacia qué tipo de libertad?, eso es otra historia- explica en parte esa desilusión. La concepción de la política como algo que se hace arriba (pasillos, cúpulas, rencillas no sustanciales, trepas, etcétera) hace que la mayoría de la gente se sienta muy lejos de ella. Los unos, agobiados por su propia situación personal, poco propicia para el altruismo -paro, carestía, crisis, agobios urbanos o soledades rurales, etc.-; otros -muchos jóvenes, entre ellos- desengañados de que alguna vez las cosas vayan a ser de otra manera, y sobre todo de que su propia acción pueda inducirlas a cambiar según estos deseos. El resultado es una amplia ventaja para un cierto tipo de poder -democrático sólo en la forma- feliz de gobernar a las amplias mayorías sin las amplias mayorías, es decir sin la participación activa constante, crítica de los oprimidos, de los marginados, del pueblo.
¿Responsabilidades de la izquierda? Obvias e inexcusables. Para qué insistir sobre ello: Reproducción de un mismo tipo de política basada en la división dirigentes/dirigidos; mecanismos de aceptación y discusión -inútil- a posteriori, etcétera.
¿Soluciones? Ahí nos duele.
El simple hecho de encontrarnos centenares de miles de personas en la calle, el pasado Uno de Mayo, por ejemplo, refleja a la vez la impotencias y la fuerza de esa inmensa mayoría: impotencia, porque incluso la participación en manifestaciones es pasiva, obedece a consignas prefijadas y el nivel de asentimiento al discurso de los líderes es muy fuerte; fuerza porque, pese a todo es el arma ante el gobierno y ante las propias direcciones de partidos y sindicatos de que se está ahí, de que hay que contar con esa fuerza que puede apoyar o abandonar, según las circunstancias.
En cualquier caso la tarea estriba en continuar: La contestación a todos los niveles: frente al desorden establecido y frente a los moderados e interesados procesos de cambios; frente al activismo enajenante y acrítico y al apoliticismo passota estéril; en una reivindicación -en absoluto contradictoria- de los valores positivos, individuales, personales, relegados durante mucho tiempo a un segundo plano semivergonzoso y, a la vez, de los valores colectivos únicos que pueden dar sentido a largo plazo a aquéllos.
Huir de respuestas fáciles o de recetas impuestas. Las soluciones no existen sobre el papel y hay que ir haciéndolas cada día. Y hacerlas significa no abandonar.
Esto -retrocesos y avances- no es más que el comienzo. El combate continúa.
Retomemos siempre la consigna de los insurrectos del mayo del 68, rebeldes con causa, cuyo sueño no ha pasado últimamente al libor de la historia.”

OZONO NÚM. 32. MAYO 1978

Què us ha semblat? És cert que en aquests 40 anys que han passat s’han produït canvis, però realment no hem canviat tant com a vegades ens pugui semblar. Encara estem demanant i ens estem queixant del mateix. Gairebé podríem subscriure al cent per cent el que reflexa aquesta editorial.  

Què equivocat que estava el meu admirat Bod Dylan quan cantava allò de que els temps estaven canviant!. Els temps han canviat, però no tant.



Come gather around people
Wherever you roam
And admit that the waters
Around you have grown
And accept it that soon
You'll be drenched to the bone
If your time to you
Is worth savin'
Then you better start swimming
Or you'll sink like a stone
For the times they are a-changing
Come writers and critics
Who prophesize with your pen
And keep your eyes wide
The chance won't come again
And don't speak too soon
For the wheel's still in spin
And there's no telling who
That it's naming
For the loser now
Will be later to win
For the times they are a-changing
Come senators, congressmen
Please heed the call
Don't stand in the doorway
Don't block up the hall
For he that gets hurt
Will be he who has stalled
There's a battle outside
And it is raging
It'll soon shake your windows
And rattle your walls
For the times they are a-changing
Come mothers and fathers
Throughout the land
And don't criticize
What you can't understand
Your sons and your daughters
Are beyond your command
Your old road is
Rapidly aging
Please get out of the new one
If you can't lend your hand
For the times they are a-changing
The line it is drawn
The curse it is cast
The slow one now
Will later be fast
As the present now
Will later be past
The order is
Rapidly fading
And the first one now
Will later be last
For the times they are a-changing

 Acosteu-vos, bones gents
Vingueu d'on vingueu
Vosaltres que us adoneu
De l'aigua que va pujant
Sabeu ben bé que aviat
Us podeu ofegar
Si creieu que val la pena
La vida, i us voleu salvar
Apreneu a nadar aviat
O us ofegareu
Perquè els temps estan canviant

Veniu escriptors i crítics
Que creieu saber-ho tot
Cal tenir els ulls oberts
I canviar si canvia el món
No correu tampoc massa
La ruleta està girant
Ningú no pot saber
El lloc on pararà
Vigileu, qui perd avui
Guanyarà segur demà
Perquè els temps estan canviant

Veniu, ministres, diputats
Escolteu-me de grat
Deixeu lliures les portes
No detureu pas ningú
Atenció! els endarrerits
Són els que ho perdran tot
Deixeu el vostre vell camí
Ja no serveix; no sentiu
Aquest vent que us trenca els vidres
I fa trontollar les parets?
És que els temps estan canviant

Veniu pares i assenyats
De tot arreu del món
No critiqueu abans mireu
Si porteu una bena als ulls
Els vostres fills i les vostres filles
Ja parlen diferent
No poseu més obstacles
Als nostres camins nous
Pel sol fet que vosaltres
No podeu seguir el nostre pas
Perquè els temps estan canviant

El camí ja és marat
I els daus ja són tirats
Mireu que el que avui és lent
Serà ràpid demà
L'ordre s'ha capgirat
Per la mateixa eterna llei
Per la qual el present d'avui
Serà el passat demà
I el que avui és el primer
Serà l'últim d'arribar
Perquè els temps estan canviant

4 comentaris:

Joan Sánchez ha dit...

Efectivament, s'ha avançat molt tecnològicament, però jo diria que més aviat anem enrere humanament.
Democràticament, l'estat espanyol és allà on era fa 50 anys, com va quedar demostrat el passat 1-O

Ricard Masferrer ha dit...

Però llegir articles escrits fa 40 anys i que es podrien escriure avui xoca molt.

Júlia ha dit...

Sempre es ven com a nou el que ja és vell i reiteratiu, mètodes pedagògics, planys sobre la joventut... Crec que hem avançat, però, en moltes coses, al menys en la societat occidental, la situació de la dona és una de les més rellevants i una altra és el sentiment anti violència, de tota manera mai no hi ha res prou assolit ni estem vacunats en contra de cap tragèdia, disbarat o ideologia perversa.

Hi ha coses escrites fa dos mil o cinc-cents anys i que encara es podrien escriure avui, ep. El que passa és que avui es llegeixen poc els clàssics.

Ricard Masferrer ha dit...

A l'escola és una constant l'aparició de novetats pedagògiques que no té res de novetats. És cert que s'ha avançat en algunes qüestions, però en altres (igualtat social, polítiques de benestar social, ...) després d'un període d'avenços portem uns anys en que estem anant enrere un altre cop.
És cert que els clàssics estant molt arraconats. Ens hem tornat "modernets"