Les putes guerres

“Arribem a la Ciutat Gran. Hem viatjat tota la nit. La nostra Mare té els ulls vermells. Porta una caixa de cartró i cadascú de nosaltres una petita maleta de roba...” Lluny de la ciutat, al camp la Mare busca protecció pels seus dos fills bessons a casa de l’Àvia. “Aquesta és la vostra Àvia. Us quedareu a casa seva durant un temps, fins que acabi la guerra”.

Els narradors són dos germans bessons que viuen a casa de l’Àvia a prop de la Ciutat Petita, un lloc indeterminat on tot el que passa està condicionat per la guerra. Malgrat que ningú els cuida, saben espavilar-se i, al mateix temps, observen i ho descriuen tot en “El Gran Quadern”, una petita llibreta.

Al poble només hi ha dones, nens, vells, i també els que han tornat de la guerra, a vegades, malferits. Tothom desitja que aquesta acabi, però ningú sap del cert quan aquest desig es complirà.

Els que han tornat de la guerra acusen a les dones: “les dones no han vist res de la guerra”. Però aquestes es defensen: “Res? Imbècil! Tenim tota la feina, tota l’angoixa; els nens per alimentar, els ferits per curar. Vosaltres, una vegada acabada la guerra tots sou herois. Mort: heroi. Sobrevivent: heroi. Mutilat: heroi. Per això heu inventat la guerra els homes. És la vostra guerra. Vosaltres l’heu volguda, feu-la, doncs, herois de merda!”

En una situació de guerra que molts no volen la gent si acaba acostumant i és capaç de viure rodejada de l’horror. L’espècie humana té una gran capacitat d’adaptació a totes les circumstàncies, fins i tot, les més difícils.

Poble vell de Corbera d'Ebre, 2013

La visió i les imatges que veuen aquests bessons són esgarrifoses, però ells les acaben normalitzant, imatges que mai haurien de veure uns infants. Són les imatges que ens proporciona qualsevol guerra, que els que tenim la sort de no haver-ne viscut cap no ens podem ni imaginar.

• “Les quatre fogueres negres que hem vist des de dalt són cadàvers calcinats. Alguns han cremat molt bé, només en queden els ossos. D’altres a penes s’han socarrat. N’hi ha molts. Gran i petits. Adults i criatures. Pensem que els han matat abans i després els han apilat i ruixat amb benzina per calar-hi foc”
• “Mirem la nostra Mare. Els budells li surten del ventre. Està absolutament roja. El bebè també. El cap de la nostra Mare pena del forat que ha fet l’obús”

Descriu el que es viu a la rereguarda de qualsevol guerra vista a través dels ulls d’aquests dos bessons que han d’espavilar en un món hostil, mentre els rumors i les notícies de la guerra que cada dia s’acosta més, circulen entre la gent del petit poble.

Està escrit en un estil senzill, despullat amb capítols molt breus, d’una, dues o tres pàgines com a màxim, com escopinades que ens llença a tots. No cal més per deixar-nos molt clar els horrors de la guerra, de qualsevol guerra.

• “Moltes cases són buides. Els habitants han marxat definitivament o bé s’amaguen al bosc”
• “Per tot arreu se senten trets i crits de dones violades”
• “Van a peu amb el cap baix, fins a ‘estació on se’ls fa pujar als vagons. Cap a on i per quant temps, ningú ho sap”
• “Desapareixen homes i dones sense que se’n sàpiga les causes, i les seues famílies no en sabran mai més res”

Guerra, i després de la guerra, la post-guerra, moltes vegades molt més llarga i oblidada pels mitjans de comunicació, però on la misèria i la crueltat continuen.

AGOTAKRISTOF

El gran quadern

Edicions de la Magrana; 1989; 148 pàgines

Traducció Sergi Pàmies

La societat dels cansats

La Llar del Llibre organitza un club de lectura d’assaig breu. El primer títol que proposa és “La societat del cansament” de Byung-Chul Han, recent premi príncep d’Astúries de les Humanitats. Em resulta atractiu i m’inscric sense dubtar-ho.

La tesi principal del llibre és que al segle XX hem viscut en una societat immunològica i que en el segle XXI estem vivim en una societat diferent que anomena neuronal. Hem canviat de paradigma. “L’inici del segle XXI, des d’un punt de vista patològic, no seria bacterial ni viral, sinó neuronal. Les malalties neuronals com la depressió, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDHA), el trastorn límit de personalitat (TLP) o la síndrome de desgast ocupacional (SDO) defineixen el panorama patològic del començament d’aquest segle” Les malalties del segle XX provenien de l’exterior de l’individu en forma de bactèries i de virus i actualment les malalties provenen del propi interior.

Segons Han en la societat actual globalitzada s’han difuminat els límits i les fronteres. Ara bé, malgrat ser realment així, el món viu malament tots aquests moviments de persones i intenta posar-hi traves. Amb tot es continuen traspassant fronteres.

“La societat del segle XXI ja no és disciplinària, sinó una societat de rendiment” ... “La societat disciplinària és una societat de la negativitat. La defineix la negativitat de la prohibició” En canvi, Han defineix  la societat del rendiment per la positivitat.

“L’excés de positivitat es manifesta com un excés d’estímuls, informacions i impulsos”. Comporta una atenció difusa i una manca de concentració. Atenció dispersa que canvia de focus de forma constant i no permet aprofundir. Saltem d’una activitat a una altra, sense permís per avorrir-nos, quan l’avorriment i  la contemplació són necessàries per reflexionar. “La societat de treball i rendiment no és cap societat lliure. Produeix noves obligacions”. L’obligació d’estar constantment en activitat. La vida actual ens aboca a l’acció sense la reflexió. Han ens proposa la necessitat de  mirar, aturar-se, reprimir els impulsos immediats de resposta. Ens presenta Bartleby com el primer opositor a aquesta societat del rendiment, el primer insubmís a les obligacions que la societat del rendiment ens ha sotmès.

En aquest nou paradigma, “la pressió del rendiment” genera depressions, ja que ens sentim obligats a estar actius de forma permanent i rebem moltes pressions des de tot arreu per tal que sigui així. “L’home depressiu és aquell animal laborans que s’explota a si mateix”...  “El subjecte de rendiment està lliure ... és amo i sobirà de si mateix”...  “Es diferencia del subjecte d’obediència”...  “L’explotador és al mateix temps l’explotat. Víctima i botxí ja no poden diferenciar-se”. Aquestes contradiccions són les que generen els problemes de salut mental de l’home del segle XXI

Aquesta “societat de rendiment com a societat activa, s’està convertint paulatinament en una societat de dopatge” ... “La societat de rendiment i activitat produeix un cansament i un esgotament excessius”. La societat del rendiment s’acaba convertint en la societat del cansament, en la societat dels cansats.

Ara bé aquesta és la meva conclusió, però no és la conclusió que es deriva de la tesi de l’autor. En el darrer capítol del llibre no acabo de copsar el pas que l’autor vol donar de la societat del rendiment a la societat del cansament. Penso que no ho exposa amb la suficient claredat.

Malgrat el resum que n’acabo de fer no m’ha resultat un llibre massa atractiu. Byung-Chul Han es limita a presentar les seves tesis, però sense demostrar res ni aportar cap mena de bibliografia, ni explicitar d’on treu les cites que utilitza.

Parodiant una mica el títol si que podem afirmar que estem en una societat del cansament, o més ben dit, una societat cansada de promeses falses dels nostres polítics, de viure en una democràcia desvirtuada que no arregla cap dels problemes de la gent i que perd el temps en debats estèrils que no ens porten a enlloc.

 

BYUNG-CHUL HAN

La societat del cansament

Herder, 2015 (ed. Original 2010); 71 pàgines

Traducció de Jordi Rosique Piqué

La memòria dels pringats

 Aquesta setmana TV3 va dedicar un Sense Ficció a la memòria de la generació que als anys 80 es vaenganxar a l’heroïna, una generació farcida de morts ja sigui per la sobredosi, ja sigui per la sida. Els que van parlar van ser els supervivents, i alguns familiars, la major part de famílies benestants.

“Formentera Lady” el vaig llegir ja fa un temps. És una mena de continuació de “Cavalls Salvatges” i com aquella comença amb una mort i un enterrament: “Pel que fa al difunt, encara que hi sigui en cos present, l’essència d’un funeral és per força l’absència.”

Eren joves i portaven una vida on l’únic important era passar-ho bé: drogues, sexe i música, moltes drogues, molt sexe i molta música. Potser aquest és l’únic objectiu de la joventut.

“Algú pensarà, segur, que ho fèiem tot tan malament com sabíem. Jo ara li donaria bona part de la raó (de fet, em temo que a vegades estrebàvem la corda expressament  per veure fins on resistia) però cal recordar que només teníem vint anys ... i no en sabíem més”

Jordi Cussà els defineix com la sub-generació dels pringats “Havíem nascut entre 1955 i 1965, per posar-hi dates emblemàtiques, i volíem ser hippies a finals dels 70, quan al món modern els hippies ja s’havien esberlat l’esperit contra el mur de les addicions dures i els punks començaven a destralejar el futur”

Segons ell hi ha tres variables que li semblen comunes a tots els que s’endinsen dins del món de les drogues, “la recerca de la felicitat, la recerca de la pròpia identitat i la recerca d’una veritat particular”

Ens presenta Eivissa i Formentera com un paradís, un lloc idíl·lic, mític on viure d’una manera diferent, on tot estava permès.

Eivissa, primavera de 1975

“Una de les qüestions més difícils d’escatir respecte als addictes, sigui a l’heroïna, l’aiguardent o les màquines escurabutxaques, és quantes vegades se’ls ha de donar una segona oportunitat a algú, falta que la vulgui... Quan ets un drogodependent per més fronteres i països que travessis només pots viure al món de l’addicció”. És molt difícil sortir d’una addicció i no tothom ho fa de la mateixa manera. “Cadascú té un ritme i un procés particulars, uns estímuls i uns obstacles intransferibles” Els heroïnòmans fan molts intents de deixar-la enrere però no resulta fàcil. És com recomençar de nou, però no resulta fàcil, les temptacions són grans i és molt fàcil tornar-hi a recaure. El passat dels ionquis que s’han rehabilitat i ja fan el que podem dir una vida normal pot ressorgir en el moment més inesperat i més inoportú. En realitat serà un toxicòman tota la seva vida.

“L’heroïna és un embornal existencial gegantesc que s’empassa a tots els ingredients que conglomeren un ésser humà: sentiments, emocions, projectes, il·lusions, idees, vocacions artístiques o professionals, i relacions de tota classe. Bona part de les portes de la percepció que la “generació de les flors” havia entreobert, bona part de les conquestes socials que havia aconseguit, havien acabat esqueixades, avortades o prostituïdes a mesura que l’embornal del cavall xuclava i engolia i es multiplicava” L’heroïna i també altres addiccions són destructives de l’ésser humà.

“No goso parlar en plural general, però l’addicció a les drogues dures, especialment heroïna, cocaïna i alcohol en molts casos consta de tres fases. La primera, que pot ser curta o molt llarga, és el festeig, durant el qual l’individu (o futura víctima) descobreix una vida nova, una manera diferent d’entendre i gaudir del món, gràcies i a través de la droga. La segona, que pot ser llarga o molt curta, és la lluna de mel, en què l’individu i la droga es compenetren en una sola carn i una sola ànima, i es prometen fidelitat eterna. La tercera, que sol ser molt llarga i molt dura és quan l’individu reconeix que la dependència l’ha convertit en una víctima de la pròpia llibertat, i en nom d’una llibertat renovada decideix trencar l’enllaç i abandonar la droga. Alguns privilegiats, molt pocs, ho superen a la primera, però la immensa majoria descobreixen de cop i volta el significat metafòric del Mur”, ... “un Mur que en realitat és un laberint de Murs”

I després de l’heroïna, arribarà la sida, un altre element molt destructor. L’Eugènia esperant la mort segura que sap que té a prop “es va receptar una pausa per contemplar el cel, el sol, els dos núvols perlats que suraven a migjorn, amb la intensitat de saber que aquest espectacle se li acabava”

I una conclusió que no sé si és realment veritat amb la que acaba el llibre: “En realitat, naixem abans de néixer i morim força després d’haver mort”

JORDI CUSSÀ BALAGUER

Formetera Lady

LaBreu; 2015; 397 pàgines

De fet, un cop vist el Sense Ficció de TV3 en què recordava una època que ja donava per tancada, vaig pensar que el tema de les addiccions i en concret l’addicció a l’heroïna i altres drogues dures segueix. Res s’ha acabat. Potser no podem parlar de la generació dels pringats, però malauradament de pringats en continuen existint i poc i res s’està fent per evitar-ho.  

La darrera història de Holt

 

“Finalment en Jack Burdette va tornar a Holt. Havia passat vuit anys fora i durant aquell temps ningú de Holt n’havia sabut res. La policia i tot ja havia deixat de buscar-lo”

Torna perquè sap que els delictes comesos feia vuit anys han prescrit, però amb tot i això el xèrif el deté. “Al principi ningú s’ho creia. Llavors, de sobte, va ser veritat, havia tornat al poble després de vuit anys”

Història senzilla, però interessant, com totes les d’aquests autor. Prosa neta, polida i precisa són les característiques de l’escriptura de Kent Haruf que es mantenen inalterables al llarg de tota la seva obra. Aquesta és una nova història a Holt, nous personatges en aquest poble inventat, la darrera història d’aquest poble.

A partir d’aquesta arribada sobtada de Jack Burdette a Holt el director del setmanari local ens explica la seva vida. El seu pas per l’escola i l’institut: un mal estudiant, i a més a més conflictiu. Fa més de metre noranta i cent quilos, és una figura de l’equip de futbol americà de l’institut. Aquest fet li obre les portes de la universitat, però hi dura ben poc i acaba ingressant a l’exèrcit. “Tots ja ens havíem acostumat a esperar coses insòlites d’ell, i, en Jack ... havia après ... a no defraudar les expectatives de ningú”

Holt és un poble conservador i l’arribada d’algú de fora sempre és una novetat no massa ben rebuda. Això passa amb Jessie Burdette, una noia de vint anys que Jack coneix en una convenció i amb la que arriba a Holt ja casats. “A Holt surava una aura de misteri al voltant de Jessie Burdette. No sabíem que pensar-ne. Qui era realment? No ho sabíem”... “Era aquí, vivia en un poble de tres mil habitants on tothom coneixia a tothom. I ningú la coneixia a ella”

“Ja era del tot fosc. Els fanals brillaven nítids a les cantonades del poble i feien cercles de llum a terra, sota els arbres”

Els esdeveniments es van succeint i “llavors tot va canviar per a ella i per a aquells de nosaltres que encara l’observàvem”

“Ningú n’ha sabut res més des d’aquella nit...”

KENT HARUF

Balada de Holt

Periscopi; 2025; 210 pàgines

Traducció de Marta Pera Cucurell

Les meves cases: la meva primera vivenda

Vaig néixer a Sabadell i hi he viscut sempre. Els meus primers anys vaig viure a la Creu de Barberà. D’alguna manera el considero el meu barri.

Crec que els primers quatre anys, vaig viure al carrer Eduard Brossa, en una caseta de planta baixa amb pati al darrera, el que a Sabadell es coneix com a casa anglesa. No recordo massa cosa d’aquesta casa. Només tinc el record del pati on al fons hi havia el lavabo, i també la foscor. Ara estem acostumats a viure en cases ben il·luminades, però no era pas així a meitat del segle XX. Les bombetes donaven poca llum. Però també hi havia constants talls de llum i també d’aigua. Igual aquesta foscor que recordo és deguda a tot això.

El carrer com tots els carrers del barri i la majoria de Sabadell era de terra, un fangar en els dies de pluja. Per la nit no funcionaven tots els fanals. Recordo que quan anava un dels fanals la resta estaven apagats i s’anaven alternant al llarg de la nit.

Curiosament també recordo alguns veïns del carrer. Davant de casa hi havia un barber, amb el seu fill, el Josep Gerona, un any més gran que jo. Encara ens veiem i xerrem de tant en tant. De fet, vam compartir feina de mestre en el curs que va ser el nostre debut en la docència. En la vorera del davant, també hi havia un senyor que era paleta, ofici que a mi m’agradava i que ell em volia treure del cap, perquè deia que era molt dur, i una parella amb una filla, la Candibel, amb els que els meus pares van recuperar la relació molts anys més tard quan ja grans passaven una part de l’estiu a Pineta.

Al costat de la casa, hi havia unes estades. Aleshores les estades eren habituals. Consistien en un passadís més o menys llarg i amb una sèrie d’habitacions on hi vivia una família sencera. Els serveis que eren comuns a tots els estadants estaven al fons de l’estada. En aquesta mateixa vorera, més avall vivia una família amb un nen més petit que jo al que vaig donar cases particulars durant un temps molts anys després quan ja no vivien al barri. I al final del carrer i vivia el lampista, el Jaume, una parella sense fills, que es van casar el mateix dia del meu naixement.

Ha canviat molt. Ara té garatge i han aixecat tres pisos.

Ets rebel?

 

Albert Camus (1913-1960) va publicar “L’home revoltat” al 1951. Només començar el llibre defineix l’home rebel com “ un hombre que dice no... La rebelión va acompañada de la idea de tener uno mismo, de alguna manera y en alguna parte, razón … Prefiere la probabilidad de la muerte a la negación de ese derecho que defiende”

Més endavant ens parla de la rebel·lió metafísica com “el movimiento por el cual un hombre se alza contra su condición y la creación entera… El rebelde metafísico protesta contra la condición que se le impone como hombre…, se declara frustrado por la creación”. No nega l’existència de Déu, però la desafia i la posa en qüestió. Si enderroca a Déu, haurà de crear un substitut. Déu representava l’ordre, ara l’ordre se l’haurà de crear ell mateix. Ja sense Déu ens toca governar-nos a nosaltres mateixos. Són molts els pensadors que neguen l’existència de Déu: Sade, els romàntics, Nietzsche, ... De fet, “Nietzsche no ha matado a Dios, lo ha encontrado muerto en el alma de su época.” … “En este mundo desembarazado de Dios y de los ídolos morales, el hombre se halla ahora solitario y sin amo” i aleshores “La pregunta ¿libre de qué? Es substituida entonces por ¿libre para qué?”

La llibertat està en el centre. “La libertad está en el principio de todas las revoluciones. Sin ella, la justicia parece inimaginable a los rebeldes. Sin embargo, llega un tiempo en que la justicia exige la suspensión de la libertad. El terror, pequeño o grande, viene entonces a coronar la revolución” I esdevenen els crims i els assassinats en nom de la llibertat i la justícia. “Todas o casi todas las revoluciones han sido homicidas”: la mort de l’amo, del rei, del que sigui ... És això el que volíem? Ens preguntem aleshores. També s’ho pregunta Camus.

“Al golpear, el rebelde divide el mundo en dos” i la mort, l’assassinat i la violència l’omple de contradiccions. Vol construir un món nou, però per construir-ho ha d’acceptar matar. El rebel accepta el seu propi sacrifici, mata, però també mor.

“La libertad más extrema, la de matar, no es compatible con las razones de la rebelión. La rebelión no es en modo alguno una reclamación de libertad total… El rebelde quiere que se reconozca que la libertad tiene sus límites en todas partes donde haya un ser humano, siendo el límite precisamente, el poder de rebelión de ese ser… El rebelde exige, sin duda, cierta libertad para sí mismo, pero en ningún caso, el derecho a destruir el ser y la libertad del prójimo… Reclama para todos, la libertad que reivindica para sí mismo…”. No està gens clar doncs que la rebel·lió justifiqui la violència i l’assassinat. Hi ha rebel·lió perquè hi ha mentida, injustícia i violència, però pot haver-hi rebel·lió sense violència? La rebel·lió arrossega sempre la contradicció de ser o no ser violenta.

 

El Contracte Social que proposa Rousseau fonamenta la nova societat ja no com quelcom que emergeix des de Déu, sinó que és fruit de l’acord entre els homes, però la nova fe “al hacerse dogmática erige sus propios altares y exige la adoración incondicional”. Es converteix en un nou evangeli, “lo que le lleva a tratar de edificar un templo… Principios eternos gobiernan nuestra conducta: la Verdad, la Justicia, la Razón. Aquí está el nuevo dios” … “La religión de la razón establece naturalmente la república de las leyes. La voluntad general se expresa en leyes codificadas por sus representantes” … “Sustituyeron los mandamientos divinos por la ley que debía ser reconocida por todos, puesto que era la expresión de la voluntad general”.

“En el siglo pasado el hombre suprime las coacciones religiosas. Pero apenas se libra de ellas, inventa otras nuevas e intolerables”. No és tan clar que hagin desaparegut les coaccions religioses. Més aviat el que ha fet la humanitat és substituir-les per unes altres.

 

“La historia de los hombres es, en cierto sentido, la suma de sus rebeliones sucesivas… Todavía no ha llegado la rebelión definitiva”, i molt probablement no arribarà mai. Fins ara “todas las revoluciones modernas acabaron robusteciendo el Estado”, sense complir cap de les seves promeses i dels seus ideals, un cop consolidada en el poder.

De fet, “hacen que avance la historia quienes saben rebelarse también contra ella en el momento deseado”

 

Distingeix entre rebel·lió (rebel) i revolució (revolucionari). La revolució pretén ser universal i imposar-se a tot el món, en canvi, la rebel·lió no. La rebel·lió és un esclat, moltes vegades sense sortida, en canvi “la revolución es una tentativa para modelar el acto a partir de una idea, para encuadrar al mundo en un marco teórico” i s’acaba amb la constitució d’un nou govern revolucionari, que  deixa de ser revolucionari en el mateix acte de la seva constitució.

 

Ara bé el que no podem fer és rebel·lar-nos contra la natura. “Rebelarse contra la naturaleza equivale a rebelarse contra sí mismo. Es golpearse la cabeza contra las paredes”. Això és el que està fent l’ésser humà del segle XX, al no reconèixer que si no posem mans a l’obra amb la qüestió del canvi climàtic ens dirigim sense paracaigudes cap a la destrucció del medi natural que ens permet viure, i per tant, cap a la destrucció del propi ésser humà.

 

“El hombre no puede sino proponerse la disminución aritmética del dolor del mundo. Pero la injusticia y el sufrimiento subsistirán y, por mucho, que se les limite, no dejarán de escandalizar”

 

 

ALBERT CAMUS

El hombre rebelde

Traducció de Luis Echávarri

La amiga estupenda

“Rino me llamó esta mañana; pensé que iba a pedirme más dinero y me preparé para decirle que no. El motivo de su llamada era otro: su madre había desaparecido”

“Hace por lo menos treinta años que me dice que quiere desaparecer sin dejar rastro…”

“No solo quería desaparecer ella, ahora, con sesenta y seis años, sino borrar además toda la vida que había dejado a su espalda”

“Veremos si se sale con la suya, me dije. Fue entonces cuando encendí el ordenador y me puse a escribir hasta el último detalle de nuestra historia, todo lo que quedó grabado en la memoria”

“No siento nostalgia de nuestra niñez, está llena de violencia. Nos pasaba de todo, en casa y fuera a diario, pero no recuerdo haber pensado nunca que la vida que nos había tocado en suerte fuese especialmente fea”

Així comença el llibre que dona inici a la tetralogia “Les dues amigues” d’Elena Ferrante en les seves primeres pàgines.

Elena Ferrante ens explica la història de Elena Greco (Lenu), la veu narradora i de Raffaella Cerullo, per a tots Lina, per ella Lila. Són dues amigues que viuen en un barri pobre de Napoli dels anys 50 i 60.

Carrer de la Creu de Barberà de Sabadell, el meu barri d'infantesa i adolescència a finals dels anys 50 i dècada dels 60 i principis dels 70. Aleshores aquest carrer i cap carrer del barri estava asfaltat.

En el transcurs del llibre dona a conèixer les seves il·lusions infantils i el seu pas a l’adolescència. Pel llibre desfilen algunes famílies del barri i les relacions d’odi i enfrontaments entre elles, i també les amistats. Els fills i filles d’aquestes famílies (Rino, Stefano, Pinuccia, Alfonso, Pasquale, Carmela, Antonio, Ada, Nino, Enzo, ...) formen una colla. A mesura que creixen sorgeixen els amors entre ells i elles. No poden veure als fills de la família Solara, Marcello i Michele que fan ostentació de la seva riquesa de forma constant.

Tant Lenu, com Lila volen sortir d’aquesta misèria i d’aquest pobre ambient que les rodeja. Agafen dos camins ben diferents: un bon casament, per una banda, els estudis, per l’altra.

Caldrà llegir el segon volum de la tetralogia per esbrinar com segueix la història de “Les dues amigues”

ELENA FERRANTE

La amiga estupenda

Lumen, 2012, 386 pàgines

Pluralitat, individualitat i totalitarisme

 

El concepte de pluralitat és un concepte clau en l’obra d’Arendt i la defineix com “la condició de l’acció humana perquè tots nosaltres som el mateix, a saber, humans, però ho som d’una manera en què ningú no és mai exactament igual que qualsevol altre que hagi viscut, visqui o hagi de viure en el futur”. En altres mots, els éssers humans, no obstant ser tots iguals, som plurals i diversos. Som tots diferents els uns dels altres, malgrat viure en condicions de vida molt similars. Arendt insisteix que per accedir a aquesta pluralitat hem de sortir del nostre àmbit privat.

Els éssers humans estan empresonats en la pròpia subjectivitat i en la pròpia experiència. Per sortir d’aquesta subjectivitat, és imprescindible la relació amb els demés. En la pluralitat els éssers humans es reconeixen en els altres, i en el reconeixement d’aquests altres, l’individu construeix la seva individualitat. En definitiva, necessitem dels semblants a nosaltres per construir la nostra individualitat, però al mateix temps la pluralitat es construeix a partir de la unicitat dels individus. Així doncs, pluralitat i individualitat són dos conceptes oposats, però alhora complementaris.

Beauvoir, a diferencia d’Arendt, posa més èmfasi en la individualitat que en la pluralitat, ja que tota acció neix d’una reflexió solitària, encara que amb posterioritat l’individu actuï en l’exterior. Dit d’una altra manera, Beauvoir defensa que tota acció abans d’arribar a l’espai públic ha de passar per la interioritat de l’individu, mentre que  Arendt pensa que tot el que és important passa en exclusiva en l’espai públic, per tant, en el sí de la pluralitat.

En definitiva, tenint en compte les idees de les dues pensadores, els éssers humans necessiten dels altres per crear la seva identitat i la seva individualitat. Així és com es crea aquesta individualitat en el si de la seva interioritat, però necessiten posar-la en acció en la seva vida en pluralitat.

 

Per una banda, Arendt acusa als éssers humans d’haver-se tornat «uns éssers totalment privats”. Com a conseqüència d’aquest tancament en nosaltres mateixos vivim en una societat que venera l’individualisme exacerbat. Aquest individualisme despreocupat de la vida pública i centrat en els propis interessos privats, així com, en la seguretat de les persones properes a qualsevol preu és el que constitueix una de les bases del totalitarisme. Aquest tipus d’individu és el contrari del ciutadà, aquell que manté el compromís actiu amb el món i amb l’espai públic.

Per altra banda, Arendt considera que els totalitarismes en el seu afany de domini total són plenament contraris a la individualitat, ja que pretenen assolir la uniformització: “Los que aspiran a la dominación total deben liquidar toda espontaneidad, tal como la simple existencia de la individualidad siempre engendrará, y perseguirla hasta sus formas más particulares, sin importarles, cuán apolíticas e inocuas puedan parecer” .  

Hem vist, doncs, que els perills es troben tant en l’individualisme, que no té en compte els problemes de la societat i es centra tan sols en si mateix, com en la uniformització de les individualitats que condueix a que tothom pensi i es comporti de la mateixa manera. Per evitar l’aparició de nous totalitarismes, cal vigilar aquests dos extrems. És evident, doncs, que són molts els perills que ens poden conduir cap a una societat no desitjada, i com diu Arendt: “Jamás ha sido tan imprevisible nuestro futuro, jamás hemos dependido tanto de las fuerzas políticas, fuerzas que padecen pura insania y en las que no puede confiarse si se atiene uno al sentido común y al propio interés”.

En definitiva, han passat més de 75 anys d’aquestes publicacions d’Arendt i els seus advertiments continuen sent vàlids. Ens adonem que com a societat no hem aconseguit el antídot per immunitzar-nos contra els totalitarismes. És més, a vegades, tinc la impressió que ens apropem a marxes forçades a totalitarismes que prendran una forma diferent dels anteriors, però que no deixaran de tenir els tics autoritaris que Arendt evidencia en la seva obra.

La condició de la dona

 

Un dels elements essencials en l’obra de Beauvoir són les seves tesis sobre la condició de la dona. En realitat, tot el feminisme que es desenvoluparà després d’ella, és deutor, directa o indirectament, de les seves reflexions, ja que es va convertir en el punt de partida de moltes línies de pensament posteriors.

Primer de tot, exposarem el concepte de l’Altre, un concepte cabdal per entendre la condició de la dona tal com la presenta Beauvoir. En la relació de l’individu amb la societat hi ha un component mínim que és la relació de cadascú amb l’altre. Aquesta relació de cada subjecte amb l’Altre resulta imprescindible per conèixer-nos a nosaltres mateixos. Aquesta oposició als altres ens ajuda a definir-nos, no només com a individus, sinó també com a grup. Beauvoir defineix l’alteritat com “una categoría fundamental del pensamiento humano. Ningún colectivo se define nunca como Uno sin enunciar inmediatamente el Otro frente a sí”. Al cap i la fi, l’individu s’afirma com a subjecte quan s’oposa a l’Altre a qui converteix en objecte.

Aquesta imprescindible relació amb l’Altre acostuma a generar conflictes. De fet, vivim l’existència de l’Altre com un drama i una amenaça. És a partir d’aquesta relació i alhora conflicte entre el Jo i l’Altre que Beauvoir construeix la seva visió de la dona en la societat. En aquest sentit, Beauvoir planteja la paradoxa següent: “La mujer, siendo un ser humano de pleno derecho, como el hombre, es considerada por la cultura y la sociedad como la Otra, como un ser diferente del varón, y por ello, otro que él”. Efectivament, és amb aquesta categoria de l’Altra que explica la divisió de la societat en dos grups: el dels homes, el grup opressor i el de les dones, el grup oprimit. És per aquest motiu que aquesta oposició home-dona és un dels molts conflictes que genera la relació de l’individu amb la societat, i tanmateix, s’ha convertit en una disputa que impregna la societat al llarg de la seva història.

Així ho demostra Beauvoir en «El segon sexe» quan estudia la condició femenina des de diversos punts de vista. Dedica uns capítols a realitzar una anàlisi minuciosa tant antropològica com històrica de l’estatus de la dona en diferents cultures al llarg de la història de la humanitat. La major part de les situacions que analitza Beauvoir en els diferents períodes històrics resulten desfavorables per a les dones. Un exemple on la inferioritat de la dona es manifesta de forma evident és en la religió. De fet, totes les religions juguen un paper cabdal no només en contribuir a la submissió de la dona, sinó també en determinar els perills que representen els Altres. En aquest sentit, les diferents confessions consideren als Altres com a diferents, i els converteixen en enemics contra qui lluitar per eliminar-los, o en el seu defecte convertir-los. Això continua passant en ple segle XXI on encara s’utilitzen els motius religiosos per atiar els conflictes i les guerres actuals.

Un apartat al que Beauvoir dedica força espai, és el de la reproducció i procreació. Considera que al llarg de la història de la humanitat “las servidumbres de la reproducción representaban para ellas un terrible obstáculo… Es un primer hecho cargado de consecuencias”. Així és que la reproducció i la posterior procreació han condicionat molt la vida de les dones i la seva posició en la societat i ho continua fent. La reproducció és indispensable per la continuació de l’espècie i de la societat. En conseqüència, Beauvoir conclou que al llarg de la història la dona s’ha identificat molt més que l’home amb l’espècie humana. Aquest fet ha convertit la dona en un ésser subordinat a l’espècie en un grau molt més alt que l’home. Ara bé, tot i reconèixer aquests condicionants biològics, Beauvoir es revolta explícitament contra la situació i afirma que “rechazamos la idea de que constituyan para ella un destino predeterminado. No bastan para definir la jerarquía de los sexos; no explican por qué la mujer es la Alteridad, no la condena a conservar para siempre este papel subordinado”. 

En definitiva, Beauvoir arriba a la conclusió que el gènere és una construcció cultural sobre el sexe. Com en molts altres àmbits de l’existència, el gènere ha estat una imposició dels criteris de la societat en la divisió home-dona passant per sobre de tots els drets, tal com afirma Cornelio Agripa(1): “actuando contra todo derecho, violando impunemente la igualdad natural, la tiranía del hombre ha privado a la mujer de la libertad que recibe al nacer” . En realitat, és ben cert que la identitat personal i sexual no es pot construir al marge de la societat. Ara bé, això no significa que no hi hagi possibilitat d’elecció i que la dona hagi d’acceptar el seu «destí» amb passivitat. És Beauvoir amb la seva obra que obres les portes a “la possibilitat d'una dona alliberada, capaç de prendre a les seves mans el dret a ser un subjecte existencial, en una dialèctica per fi simètrica, d'individu a individu, respecte a l'home.”

---

[1] Cornelio Agripa (1486-1535) fou un humanista del Renaixement, expert en ocultisme, alquímia, càbala, medicina, astrologia, entre d’altres disciplines. En 1509 va escriure “De nobilitate et praeccelentia faemini sexus” (De la noblesa i preexcel·lència de les dones), tot i que no va ser publicada fins el 1529, on fa un al·legat sobre la superioritat de les dones.

El concepte de llibertat de S. de Beauvoir i H. Arendt

             

Arendt creu que no tan sols pensar ens permet ser lliures, sinó que la llibertat com a tal només es mostra en l’acció, en la interacció. D’aquí que l’acció sigui la que permeti als individus inserir-se en el món. En canvi, Beauvoir pensa que la llibertat té el seu origen en la lliure consciència i en la interioritat de l’individu. Encara que Beauvoir consideri que la llibertat és quelcom constitutiu de la realitat humana, les possibilitats concretes que se li ofereixen a cadascú per realitzar-se amb llibertat acaben sent finites. L’individu elabora el seu projecte i quan el porta a la pràctica es troba limitat per la situació. En aquest sentit, no tots els éssers humans gaudeixen del mateix grau de llibertat, ja que les circumstàncies en que viuen els condiciona. Per tant, la situació personal que viu l’individu pot ampliar o comprimir la llibertat. En conclusió, Beauvoir distingeix entre llibertat i possibilitat: “La libertad sin más no tiene límites, pero las posibilidades concretas que se le ofrecen son finitas y se pueden aumentar o disminuir desde fuera”.

Com acabem de veure, tant Arendt com Beauvoir consideren que la llibertat de l’individu es manifesta quan aquest actua en l’espai públic. D’acord amb les dues filòsofes, l’acció resulta ser clau i emfasitzen la vida activa per sobre de la vida contemplativa. Malgrat les temptacions que l’ésser humà pugui tenir per abandonar-se a la vida contemplativa, en realitat, aquest no pot escapar-se mai de la vida activa. Ara bé, en el pensament de Beauvoir, hi ha un primer moment en què el subjecte elabora un projecte d’acció en la seva consciència per, amb posterioritat, realitzar-lo en el món. D’altra banda, en el pensament d’Arendt, l’acció lliure “sólo se manifiesta en la esfera pública, bajo el prisma de la pluralidad de los sujetos”. A més a més, Arendt puntualitza que la motivació prèvia a l’acció reprimeix la llibertat i, de fet, l’anul·la en sí. Així doncs, mentre que per a Beauvoir l’acció és intencional, per a Arendt és impredictible i no hi ha finalitats. En aquest sentit, cal diferenciar què passa en la interioritat de l’individu respecte a la llibertat. Pel que fa a Beauvoir, la consciència de l’individu és lliure en la solitud de la subjectivitat interior, però, és necessària l’acció per posar-la en pràctica, ja que la llibertat en el nostre interior no resulta suficient. En canvi, Arendt pensa que de res ens serveix la llibertat en el nostre interior, en el nostre pensament, si aquesta no s’acaba manifestant en l’àmbit públic. En resum, com a subjectes lliures estem condemnats a actuar, però, segons Beauvoir, en el nostre pensament i en la nostra consciència ja som lliures. Per contra, segons Arendt, tan sols som veritablement lliures només quan actuem en l’àmbit públic, no hi ha llibertat en el nostre interior.

Malgrat aquestes divergències, el concepte d’acció d’Arendt i el concepte de projecte de Beauvoir convergeixen en gran part: “La acción para Arendt es aquella que permite a los sujetos insertarse en el mundo humano... En esta línea Beauvoir nos dice que el ser humano no es pasividad, el sujeto es un ser de acción, y la manera que tiene de hacerlo es lanzando al mundo su proyecto”. També coincideixen en afirmar la imprevisibilitat de l’acció i el projecte, ja que una cosa és la acció en sí o el projecte que un té al cap, i l’altra ben diferent són les conseqüències, moltes vegades, totalment inesperades d’aquestes accions i aquests projectes en situació.

En darrera instància, cal afegir que tant Arendt com Beauvoir reconeixen una relació evident entre acció i responsabilitat: “Todo acto que acometamos en el mundo es irreversible, una vez cometido no se puede volver atrás. Luego, ambas posiciones pregonan el que debemos hacernos cargo de las consecuencias que nuestro actuar provocará en el mundo, y en la relación con los otros”. Finalment, podem concloure que per a les dues filòsofes “la libertad es un componente inherente a la existencia, que da al ser humano la capacidad de elegir, y por lo tanto, lo  hace responsable de su existencia y de su construcción como sujeto”. No obstant, tant Arendt com Beauvoir consideren que la llibertat està limitada per l’acció en l’espai públic on l’ésser humà ha de viure.

Després d’aquesta breu anàlisi, m’agradaria pensar que els éssers humans som plenament lliures i rebels, però la realitat és tossuda i m’obliga a claudicar en el que serien els meus desitjos més íntims de rebel·lia i llibertat. He d’admetre la realitat i ser conscient que la societat i els seus inputs permanents condicionen les decisions i les actuacions que portem a terme al llarg de tota la nostra existència. En definitiva, vivim amb la il·lusió de ser lliures, però en realitat ho som ben poc.

La importància de la relació amb els altres.

Arendt categoritza la vida en dos ordres d’existència: privada i pública. En la vida diària dels éssers humans es pot distingir entre el que és privat i forma part de la nostra vida privada (en solitari, a casa, a la llar) i el que és públic, en relació amb els altres i la societat (fora de casa, a la polis), és a dir, tot allò que és comú. Tanmateix, no és indiferent que una activitat es realitzi en privat o en públic. Per exemple, les nostres accions i el nostre comportament en privat i en públic són molt diferents, i fins i tot, poden arribar a ser divergents. A més, les conseqüències de la realització d’una activitat, en privat o en públic, poden no ser ben bé les mateixes.

A finals dels anys 50, Arendt considerava que gran part de l’àmbit privat es dissolt a favor de la societat i de la vida pública. En conseqüència, anem perdent espais de la nostra privacitat en favor d’una vida cada vegada més pública. D’aquesta manera, Arendt ja s’avançava al que acabaria passant amb els grans canvis que ha sofert la nostra societat. Amb les noves tecnologies l’esfera pública de les activitats, abans privades, ha crescut de manera accelerada. Moltes de les tasques que eren exclusives de l’àmbit privat han passat a ser realitzades en públic i això, de ben segur, les ha modificat. A més a més, avui en dia la vida social ha entrat a les nostres llars a través de tot tipus de pantalles, o sigui que, la frontera entre públic i privat s’ha difuminat. De manera que, el control de la societat sobre l’individu ha penetrat fins el moll de l’os. Per aquest motiu, el nostre espai privat és cada vegada més reduït, i alhora, més públic.

Espai públic. Plaça Catalunya buida maig 2020

Espai privat

Hi ha un cert paral·lelisme entre els dos ordres d'existència d'Arendt (espai privat i espai públic), amb les dues dimensions de la realitat existencialista de Beauvoir.  Beauvoir distingeix entre immanència i transcendència. 

La immanència pertany a la interioritat de l’individu, és dir, és el que no surt del propi interior d’un mateix. Seria el nostre espai privat, el més privat de tots. En canvi, la transcendència és la superació de l’estat immanent del subjecte, és a dir, la superació de la interioritat. Així doncs, la transcendència ens obliga a sortir de nosaltres mateixos i a posar-nos en contacte amb l’espai públic. Beauvoir considera que la transcendència ha de ser l’objectiu de l’individu. Per tant, l’ésser humà ha de ser capaç de triar què vol ser o fer, ja que el contrari implicaria cedir als altres la capacitat d’escollir i acostar-nos més a ser un objecte, sense consciència ni capacitat d’elecció, que ser un ésser humà.

La immanència és una dimensió que només es realitza en l’àmbit personal i privat, o sigui, en la interioritat de l’individu. En canvi, la transcendència és genera en el nostre interior en forma de projecte per executar-lo en l’àmbit públic. En el moment de portar-lo a terme en una situació social, les decisions de l’individu entren en el joc constant que genera la nostra relació amb els altres, i que en molts moments pot obligar a canviar el projecte inicial.

De manera breu, podem concloure que mentre Arendt posa l’espai públic per sobre del privat, Beauvoir destaca la transcendència per sobre de la immanència. D’aquí que totes dues pensadores considerin que és en la relació amb els altres que s’acaba configurant la vida dels individus. 

Individu i societat: relacions difícils

     Comencem per precisar a què ens referim quan parlem del problema del social. L’ésser humà és un ésser dual que, per una banda, viu una existència individual, i per l’altra, forma part de la societat. Simmel exposa aquesta dualitat dels éssers humans de la següent manera: “son seres que, por un lado, se sienten cual existencias plenamente sociales y, por otro, cual existencias personales, sin cambiar por ello de contenido”. Aquesta dualitat genera un conflicte entre l’ésser humà i la societat, ja que aquest està en constant perill de ser arrossegat per les directrius del grup. Així doncs, l’ésser humà viu en conflicte permanent entre els seus desitjos i els límits imposats per la societat. Beauvoir també posa en qüestió les dificultats d’aquesta relació entre individu i societat: “la unidad humana aparece como quebrada, no hay ilación entre el individuo y la sociedad”.

Aquesta relació entre individu i societat comença en el moment del naixement. L’ésser humà quan neix, ja ho fa en el si de la societat en la que haurà de desenvolupar la seva existència. De fet, el naixement en si mateix ja és un fet social. Segons Arendt, som una mena de parèntesi en aquest món, és a dir, el parèntesi que va del naixement a la mort. Nosaltres morirem, però el món i la societat continuarà, “ja hi era quan vam néixer i ens sobreviurà després d’haver-hi fet el nostre sojorn”(Arendt). Tal com ja deia Heiddeger, un dels mestres d’Arendt, som llançats a aquest món i un cop aquí ens hem d’espavilar, i això no ens resulta gens fàcil. Segons Arendt, el fet de néixer suposa una irrupció nova en el món que possibilita el començament de quelcom nou. Però, al néixer ens trobem en una societat on per força haurem de viure. Efectivament, no deixem de ser un parèntesi en el si de la humanitat, o sigui, en el si de la societat, i per tant, d’alguna manera, haurem de trobar-hi el nostre lloc.

Paral·lelament, Beauvoir està d’acord en què tot comença en el moment del nostre naixement, i remarca la impossibilitat que l’ésser humà existeixi en absència de l’altre. Beauvoir continua la idea ja expressada per Sartre, que l’home comença per ser res i que només serà després. En aquest mateix sentit, l’ésser humà pren consciència del què és en el sí de la societat de la que forma part, ja que no ho pot fer des de l’aïllament. A més a més, Beauvoir especifica que vivim en una permanent relació amb el món, i que l’individu es defineix a si mateix en aquesta relació. És en aquest món on haurem de respondre a les preguntes que ens preocupen. Resulta evident, doncs, que els individus no es poden desenvolupar en solitud, necessiten dels altres i de la societat per trobar respostes. No obstant això, la societat tampoc existeix de forma autònoma, ja que necessita dels individus per la seva pròpia existència. En definitiva, arribem a la conclusió que individu i societat es necessiten mútuament.

Cal destacar que Arendt i Beauvoir coincideixen en què l’única manera de prendre consciència de la nostra condició humana és en relació amb els altres i que, per tant, el diàleg intern amb nosaltres mateixos no és suficient per desenvolupar-la. De fet, encara que volguéssim no podríem créixer aïllats de la societat que ens envolta. Un primer exemple és la vida de Thoreau quan viu dos anys aïllat en una cabana al mig del bosc. En aquests dos anys, s’allunya de la societat i demostra que és possible viure en aïllament. Ara bé, passat aquest temps torna a la vida en societat, i deixa testimoni escrit de la seva experiència en solitud. D’alguna manera, necessita d’aquest retorn per poder continuar vivint, i, potser, simplement, per poder seguir sent humà. En poques paraules, es pot desitjar viure en plena solitud, aïllat dels altres; però, complir plenament aquest desig esdevé irrealitzable. Com la mateixa Arendt afirma, “la experiència de l’entotsolament és tan contradictòria amb la condició humana de la pluralitat què és simplement insuportable”. Un segon exemple que mostra aquest aïllament irrealitzable és el dels mateixos filòsofs quan fan un treball de reflexió que exigeix de la solitud per ser realitzat. Amb tot, malgrat la necessitat d’un aïllament imprescindible per desenvolupar les seves idees, també els hi resulta indispensable el diàleg amb els altres. És el que Arendt defineix com a filosofia de la humanitat: “una filosofía de la humanidad se distingue de una filosofía del hombre por su insistencia en el hecho de que no es un hombre, hablándose a sí mismo en diálogo solitario, sino los hombres hablándose y comunicándose entre sí, los que habitan la tierra.”

Tal com hem mostrat en els dos exemples anteriors, el diàleg dels éssers humans amb els altres és imprescindible. Ara bé, aquest diàleg provoca molt dubtes. Els éssers humans quan actuen ignoren quina serà la reacció dels altres, i això els genera inseguretat. Per evitar aquestes incerteses cal comportar-se tal com la societat espera que ho facin: “La societat espera de cada un dels seus membres un cert tipus de comportament, tot imposant innombrables regles vàries, totes les quals tendeixen a “normalitzar” els seus membres, a fer-los comportar de tal manera que quedin bandejades les accions espontànies”. Arendt insisteix que aquesta situació condueix a un conformisme que s’ha incrementat amb el pas del temps, on cada vegada més “els homes es comporten en lloc d’actuar”. Efectivament, mentre que «actuar» significa mostrar-te com ets i evidenciar la teva individualitat, «comportar-se» significa mostrar-se tal com la societat espera de l’individu, i com dictaminen les seves regles i els seu codis.

En conclusió, és evident que els éssers humans, vulguem o no, som uns éssers condicionats per la societat. Segons Arendt i Beauvoir, no vivim sols i consideren que tot el que fa l’ésser humà està supeditat al lloc i la societat en què es viu. Beauvoir constata que les relacions amb la societat configuren la vida dels individus i totes les accions que realitzen depenen de la situació social on les desenvolupen. Igualment, Arendt sosté que “els homes independentment del que facin són sempre éssers condicionats”.