Aquest és el tercer llibre que
llegeixo d’Irene Solà. M’agrada com escriu, sobretot la seva prosa poètica. Les
seves històries tenen moments brillants que m’enganxen, però hi ha molts
moments en els que em perdo. Això mateix m’ha passat en la seva darrera
proposta.
Una narració entre els temps
foscos del segles del bandolerisme, les bruixes i el dimoni i elements actuals
que potser no estan tan lluny d’altres temps com ens pensem. Un batibull de
llegendes de dimonis i bandolers formen aquest llibre... formen el substrat del
llibre,,,, però té sentit com a conjunt? Té sentit com a novel·la?
“Un món màgic entre mig del bé
i el mal, farcit d’elements entre la realitat i el fantàstic, entre la vida i
la mort... “
M’han encantat com comença cada
un dels capítols:
Matinada: “La foscor
era morada i bellugadissa, opaca, grana i alhora blava, zumzejant, pigallada,
cega, espessa, fonda i brillant a la vega”
Matí: “El sol havia
sortit, però brillava apressat i esblanqueït perquè unes bromes allargassades i
vent fred l’interceptaven”
Migdia: “El sol es va
enfilar fins a la meitat del cel, blanc i fredorós, com si anés nu... el mas
tancava els ulls i allargava la cara perquè els rajos delicats li llepessin la
façana”
Tarda: “El cel es va
tapar. Van arribar primer bromes clares, esfilagarsades, ràpides, volant
baix...”
Vespre: “La llum que
entrava per la finestra era lila, i enfosquia les coses dins la cuina,
cadascuna resseguida per la seva pròpia ombra”
Nit: “La Marta
“assegurava que no sabria pas què fer-ne, ella, d’aquell llamp de mas, amb tots
els seus racons, i tots els seus sorolls, i tots els seus silencis, i afegia
que avui amb el rebombori de la pluja gairebé els sentia, els xiuxius i les
rialles, els cops i les passes”
El mas, un dia, una vida, moltes
vides simultànies. Un mas que guarda tot el que hi ha passat al llarg dels
anys. Tot passa al Mas Clavell i als seus voltants, sota l’ombra del Montseny. Un
Mas Clavell, cremat i derruït, però després reconstruït, i ... “tants
esdeveniments del món com vulguin citar-se van tenir lloc durant molts anys,
ignorants i ignorats per aquell mas encotillat” El mas conserva les vides
de tota la família, sobretot de totes les dones de la família que hi ha viscut.
Les dones en son les protagonistes i les narradores de tot el que passa.
La saga femenina del mas Clavell
comença amb la Joana. “La Joana havia demanat un home de totes les maneres
que es pot demanar un home”. Ni Déu, ni la Verge, ni Sant Antoni li van fer
cas. Aleshores ho va demanar al dimoni i aquest li va donar al Bernadí. Es van
casar a Sant Miquel dels Barretons.
Montseny, març 2018, prop de Sant Martí dels Barretons
La narració va endavant i enrere.
Els personatges de les diferents èpoques s’interrelacionen
“Els anys anaven despistats,
cada vegada més de pressa, cada vegada més lleugers i desbocats. I en aquella
casa i en aquella muntanya, i a tot arreu, si ho pensaves, el temps havia fet
sempre el que li havia donat la gana”
“Són les dotze de la nit i
Arístides, fill únic, no ha tornat a casa. Cada volta torna més tard, sobretot
els divendres i els dissabtes... Alapont pensa que, tot i que no ho sap fer i
ho detesta, ha de parlar-hi dur, inculcar-li una mica d’aquella disciplina,
d’aquell rigor que ell serva en tot i del qual potser li’n sobra...”
Alapont té 55 anys i Arístides,
15. La mare, Helena, va morir quan el fill en tenia 6 anys. Fa un temps que
Alapont està preocupat pel seu fill.
Arístides considera que “el
pare era previsible, pla, anodí...” Com bon adolescent pensa “...el pis,
les classes a l’institut, el poble. Quina asfixia!”
En canvi el pare pensa tot el
contrari, És partidari de la rutina: “ens calen rituals, hàbits, protocols.
No podem partir de zero cada vegada”
El que llegim en les seves
primeres pàgines és una història “normal”: el problema d’Alapont amb el seu
fill adolescent que s’està descarrilant. Poc té a veure amb el que Baixauli ens
té acostumats. Però ben aviat ens endinsa en el seu món literari particular.
Apareixen el seu paisatge i els seus personatges habituals i es transforma en
quelcom de diferent. Apareixen vells coneguts: Risto, Ferragut, Orofila,
Crisòstom, Màrius Monturiol, Fergus, ...
“Alapont va prendre
consciència de la seva insignificància com a individu. No era ningú, no havia
fet res important. Una fulla arrossegada pel vent”. De fet tots som una
mica com Alapont.
Aleshores acudeix a Màrius
Monturiol i escolta el que diu: “per poder escoltar bé els grans artistes
cal silenci, pau, calma. Perquè els grans artistes no parlen a crits,
xiuxiuegen”. I aquest parafrasejant a Robert Besson li explica el que ha de
fer: “Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria”
I es posa mans a la feina. Crea
un artefacte de fusta. “Mai havia emprés una idea tan ambiciosa, un objecte
tan complex, de tal magnitud”. Li dona molta feina, però al cap de molts
dies aconsegueix el que volia.
Construeix un artefacte, un
artefacte que té com a finalitat el seu fill. “La finalitat és el meu
fill... L’artefacte n’és l’ombra, el destí. Ell no sap ni que existeix... Sense
la màquina qui sap què hauria sigut d’ell! És l’únic important que he fet, el
que em dona sentit”
Sembla que l’artefacte ha estat
útil ja que Arístides ha aprovat totes les assignatures al final del segon
trimestre i sembla interessar-se per vídeos i pel·lícules, encara que continua
esquerp i poc comunicatiu amb el pare.
Arístides es proposa “no vull
fer entreteniment, no vull ser previsible, vull obrir portes a racons inèdits.
Inquietants? Balsàmics? Tant més. Epifànics”. De fet d’alguna manera és el
que vol el mateix Baixauli amb les seves obres. “La creativitat brolla als
límits, en la indefinició on acaba una cosa i encara no en comença una altra”
Arístides es fa gran i es casa
amb Margaret i té un fill Rob “... anhelava ser un artista radical, que no
feia cap concessió. Què en quedava, d’això? En què s’hauria convertit, nou anys
després? El balanç no li feu cap goig”. ¿Quants som els que quan érem joves
volíem canviar-ho tot, i finalment claudiquem i ens adaptem a viure en un món
que no ens agrada sense fer res per canviar el seu rumb?
“El món, com el cine, és
respiració. Depèn d’un moviment, d’un ritme, d’un alè. Cavall, atleta, ocell,
És això, Margaret! Ara mateix sentim la respiració del món!”
Tot i no ser una de les seves
millors novel·les si t’agrada Baixauli en gaudiràs. Ara bé, si no t’agrada
segurament millor que no el llegeixis.
Considero que el món que Baixauli
va començar a crear amb “L’home manuscrit” i que va continuar sobretot
amb “La cinquena planta” està esgotat i convindria que comenci a
explorar nous camins. Com escriu ell mateix cal que apunti de nou a
l’impossible tal com ja ha fet abans amb les obres anteriors: “el món és de
qui s’esforça, de qui resisteix, de qui no es resigna, de qui cerca, de qui
apunta alt. Cal apuntar, fins i tot, a l’impossible. Quedar-me a mig camí de
l’impossible és anar molt més lluny que conformar-me amb el que tinc a mà”
“No
és gens estrany, sinó més aviat el contrari, que la primera d’aquestes
històries comenci en un enterrament. Però en lloc del típic dia hivernal, cru o
plujós, es va escaure un enterrament tòrrid, en plena canícula d’estiu” És
l’enterrament de la Lluïsa que ha mort per la sida.
Aquest
és un llibre d’aquells que feia temps que volia llegir i he aprofitat que la
editorial Comanegra l’ha reeditat. Jordi Cussà és un autor maleït pels llibres
que ha publicat i també per la vida que va portar. Va viure tot el món de la
droga “dura” que queda perfectament reflectit en aquesta novel·la tal com ell
mateix escriu, “dins l’embornal creixent que esdevenen, dia rere dia, els
meus dies de joventut, conservo alguns moments absolutament frescos a la
submemòria. Dic “sub” perquè cal entendre-la com un referent parcial:
subjectiu, tergiversat pels anys i les pròpies defenses fins a qui sap on. Una
d’aquestes transparències, punt d’encontre entre diverses tramoies i
d’arrencada per a noves seqüències, introdueix la primera vegada que vaig
tastar l’heroïna”
Per
a molts és la novel·la d’una generació. És la novel·la catalana dels que van
viure entre “sexe, drogues i rock and roll”, al marge d’una societat que els
menyspreava i injuriava. Eren unes vides amb moments de gran gaudi, però també
farcides de depressions i baixades a l’infern. Vaig viure a prop d’aquesta
gent, vaig ser una mena de company de viatge distanciat d’algunes persones que
es poden assemblar als personatges que protagonitzen aquesta novel·la. Vaig
conèixer una part d’aquest món, però mai m’hi vaig endinsar del tot. Ells
estaven allà i jo estava aquí.
Jo
era més de rock and roll i menys de drogues i sexe. Cada capítol comença amb un
fragment d’una de les cançons dels grups que tots escoltàvem en aquells anys i
encara conservem ben frescos en la memòria, i a les prestatgeries dels vells
vinils de casa. Al final del llibre hi ha una mena de playlist que amb algunes
excepcions molts podríem signar.
Reading Festival, agost 1974
El
protagonista descobreix “que l’únic sentit de la vida si més no de la seva,
és assaborir el dia d’avui sense hipotecar el regust potencial de demà”. El
present és l’únic que té sentit. “Fer bondat de veritat, per als ionquis de
soca-rel, és molt complex” Viuen sempre en risc. És una generació que
pitjava l’accelerador a fons; que anava cap a l’abisme, sense frens ni
aturador. Ho pensaven a vegades, però eren uns instants que ben aviat
desapareixien del seu cap i tot continuava endavant. Son unes vides que tenien
pressa, ganes de gaudir al màxim sense pensar massa en el futur. Tot era
present, tot anava a gran velocitat. Morir jove no importava.
Afirma
que “els addictes són (o som) com una espècie de confraria francmaçònica i
ens reconeixem els uns als altres col·locats o abstinents, amb un parell de
mirades”. I segurament és així. Tots o gairebé tots volen deixar d’estar
enganxats a la droga i ho aconsegueixen per períodes curts o més llargs, però
amb el pas del temps hi tornen en el que és una “escalada” inacabable de més i
més, i més.
I
en tot aquest submón per si mateix ja prou complex fa l’aparició la sida, com
una mena de fantasma pertorbador i perseguidor de tots “els dolents i
pervertits”. A partir d’aquell moment viuen “enmig del pànic del tabú de la
sida i el dolor de les il·lusions i els col·legues que havíem enterrat plegats”
I
no van ser pocs els morts d’aquesta generació. El protagonista en fa una
exhaustiva llista, “va ser perdre trossets de tot el que havíem compartit,
trossets del que havia estat la meva història, xica, bruta però intransferible
història dins l’embornal del temps: la Sílvia, el Dixi, la Gràcia; l’Helena i
el Fabià; l’Eulàlia i la Susana; el Tomàs, el Pere, l’Yma i la Lídia, i encara
coprotagonistes com ara la Noemí i el Lanzarote i la Gemma i el Marc Tejida i
el Fèlix, i sobretot i sobretots, òbviament, Ella: la Lluïsa Caballera”
Tantes
morts, però sobretot, la mort de la Lluïsa van fer el seu efecte. De nou sol i
sense compromís l’Àlex “no sabia què fer de la meva vida, ara que la tornava
a tenir oberta, tota-per-a-mi-tot-sol, cada matí quan em llevava”
“Del
cosmos he vingut i al cosmos torno, i em sembla entendre que en realitat només
he estat un experiment còsmic”
“L’eternitat
és tot el que ens queda per compartir..., l’eternitat d’un silenci reeixit
d’ecos de vida inorgànica que, malgrat la mutació constant i la desaparició
progressiva dels miratges de la memòria, particular i col·lectiva, murmurant
“Fins ara, Mirall”, t’honora i t’acompanya cap al país dels CAVALLS SALVATGES”
Vaig veure aquest llibre a la
prestatgeria de novetats de la biblioteca i no me’n vaig poder estar
d’agafar-lo i llegir-lo. Bauman escrivint sobre la maldat!
Vaig descobrir Bauman el 2010 amb
la lectura de “Trabajo, consumismo y nuevos pobres”. Des d’aleshores he
anat llegint tot el que he trobat d’ell. M’agrada el que explica i també la
senzillesa amb la que ho fa. I com sempre la seva lectura no m’ha defraudat.
Posa negre sobre blanc la visió pessimista que molts tenim de la direcció que
ha agafat la societat en la que vivim.
En aquest volum comparteix
autoria amb Leonidas Donskis. De fet el que fan és alternar-se en l’escriptura.
Exposen les seves idees i es van responen al llarg de tot el llibre.
Segons Donskis“vivimos en una sociedad
determinista, pesimista, fatalista y cargada de miedo y pánico, que tiende
todavía a tener en alta estima sus consagradas, aunque ya anticuadas y
engañosas, credenciales democráticas liberales.”
Vivim en “un totalitarismo de “terciopelo”: una forma
controlada de manipulación de la consciencia y la imaginación que, revestida
del ropaje de la democracia liberal, permite la esclavización y el control
hasta de las voces críticas”
Sobre la tecnologia que ens
envaeix afirma que “nos guste o
no, la tecnología no nos pregunta si la queremos o no. Desde el momento en que
podemos usarla, debemos usarla. Negarse a ello relega a quien lo haga a los
márgenes de la sociedad”
Bauman rebla el clau quanens fa veure que“un fantasma recorre Europa: el fantasma de la ausencia
de alternativas…, y, en especial, de una alternativa total y atractiva,
una alternativa que prometa terminar con ese ambiente de fatalismo, impotencia
y desplome de la imaginación”
Santuari de la Mare de Déu d'Escales, desembre 2016
Per ell, “existe la sospecha muy extendida de que las
elecciones se han convertido en un engañabobos. Un juego de simulaciones… Los
políticos fingen gobernar, mientras que quienes ostentan el poder económico
fingen ser gobernados”
Ens parla d’una majoria de
població, sobre tot, els mes joves formatada pels mitjans, i aquí fa especial
esment en els mitjans tecnològics en el que tot esdevé a gran velocitat i en el
que els temps dedicats a la reflexió han desaparegut.
“Una de las más destacadas y más seguidas compañías televisivas (CNN) ha
entrenado a sus espectadores para ver sin comprender, para escuchar sin
entender y para consumir información sin buscar (ni esperar encontrar) su
significado, sus causas, ni sus consecuencias. La lección general que emanaba
de aquella pantalla era bastante simple: el mundo es un agregado caótico, o un
flujo que no cesa, de fragmentos desmembrados y dislocados sin apenas pies ni
cabeza, y nada puede hacerse para que tenga sentido, y no digamos ya para que
sea más penetrable a la razón o a intervenciones preventivas, correctivas o
rectificadoras guiadas por esa razón”. Aquesta sensació d’unes
notícies que ens presenten un món caòtic, incomprensible, fragmentari i en el
que no hi ha res a fer per millorar-ho la tinc sovint, i crec que no soc l’únic.Els telenotícies s’han convertit més aviat
en programes d’entreteniment, més que en programes que expliquen la “realitat”
Com afirma Cornelius Castoriadis ens tenen anestesiats: “el gran problema de nuestra sociedad
era que había dejado de cuestionarse a sí misma”
De fet estem en un moment
històric en el que “el
descontento y las protestas son ahora políticamente ineficaces” . Ben
poques vegades, les mobilitzacions serveixen per canviar les coses, i com que
això cada cop és més evident per a tothom, aquestes es van desinflant mentre
els polítics fan el que volen. En campanya electoral fan moltes promeses que
després no compleixen i no passen comptes a la societat que els ha votat. És
allò de dia passa any empeny.
Amb l’afegit del que escriu Ivan Krostev: “Actualmente las
diferencias entre la izquierda y la derecha se han evaporado en esencia, y
votar se ha convertido más en un ejercicio de expresión de unos gustos
personales que en la manifestación de una convicción ideológica… Las
elecciones… existe la sospecha muy extendida de que se han convertido en un
engañabobos”
També podem veure sovint el que
ens explica Donskis: “En el mundo
contemporáneo, la manipulación mediante la publicidad política es capaz no ya
de crear necesidades en las personas y hasta criterios por los que estas midan
su propia felicidad, sino también de fabricar a verdaderos héroes de nuestro
tiempo y de controlar la imaginación de las masas por medio de biografías
laudatorias de unas presuntas trayectorias personales de éxito”
Segons Donskis vivim en una
societat del tot controlada: “Quienes
controlan el pasado controlan el futuro. Quienes controlan el presente
controlan el pasado. Quienes controlan la televisión controlan la realidad.
Quienes controlan internet, controlan la imaginación y el principio de toda
alternativa. Quienes controlan los medios de comunicación controlan los
territorios…”
En realitat ben poc els importem.
Som tan sols un número. “La
transformación de seres humanos en unidades estadísticas es uno de los síntomas
de la barbarie moderna y de la ceguera moral del mundo contemporáneo”.Té una gran relació amb la idea de SER SUPERFLU, de ser
prescindible. El que no vota, el que no consumeix, ... no interessa a ningú.
En la societat actual hi ha un
grup important de persones “son
las personas que viven en una situación precaria, desprotegida, ubicadas en una
zona de permanente peligro y riesgo. No tienen nada garantizado, no pueden
estar seguros de nada; se les ha arrebatado para siempre la sensación de
seguridad” Són les persones que no importen.
Continuant aquest mateix
argument, Bauman afegeix que “los
seres humanos son considerados bienes de consumo que hay que usar y desechar.
Hemos creado una cultura de usar y tirar que no deja de propagarse… Ya ni
siquiera forma parte de la sociedad. Los “excluidos” no son los “explotados”,
sino los parias marginados, las “sobras””
De fet, “la política se reduce, en esencia, a lograr un
producto interior bruto al alza, y el alza del producto interior bruto tiene
como fin que los ricos sean más ricos y los pobres más pobres” … “La regla de
privatizar las ganancias y nacionalizar las pérdidas”
Vivim en un món multicultural en
el que s’ha barrejat tot. No fa massa anys vivíem en compartiments estancs, en
cultures estanques, en el que les altres cultures les consideràvem exòtiques si
més no. I encara no sabem com hem de conviure en aquesta nova situació. Els
riscos i les friccions entre les diferents cultures que cohabiten són
inevitables.
Per finalitzar aquest recull de reflexions,
una de les darreres afirmacions de
Donskis ja cap el final del llibre: “El auténtico problema es que vivimos en un mundo sin alternativas. Este
mundo se proclama solemnemente a sí mismo como la única realidad”. Realment
estem molt fotuts.
Formentera Lady és el títol d'un tema de King Crimson inclòs en el seu quart LP Islands publicat el 1971. King Crimson va tocar a Granollers el 1973. Aquest és un concert mític pels que van assistir ja que va significar el primer concert d'una banda internacional de prestigi a Catalunya. Podia haver estat el meu primer gran concert, però no vaig trobar la manera d'arribar a Granollers. Vaig haver d'esperar uns mesos per anar a veure Santana al pavelló municipal de Barcelona del carrer Lleida. Era a finals de 1973.
A principis dels 70 Formetera era una illa de destinació per músics. La lletra fa referència a l'illa, al seu paisatge, un lloc diferent on escapar-se. Encara era l'època del hippisme en aquella illa.
Per cert, Formentera Lady també ha estat el títol d'una novel·la de Jordi Cussà. És una mena de continuació de la seva primera novel·la "Cavalls Salvatges". Formentera Lady també és el títol d'una pel·lícula espanyola de 2018 dirigida per Pau Durà i protagonitzada per José Sacristan que interpreta a un vell hippy.
Houses iced in whitewash guard a pale shore-line Cornered by the cactus and the pine
Here I wander where sweet sage and strange herbs grow Down a crumpled sun-baked stony road
Dusty wheels leaning rusting in the sun Snuff brown walls where Spanish lizards run Here I'm shadowed by a dragon fig tree's fan Ringed by ants and musing over man
I'll unwind my old strings while the sun shine down Won't climb any high thing while the sun shine Formentera Lady, sing your song for me Formentera Lady, sun lover
Lamplight glows on old guitars the travellers strum Incense children dance to an Indian drum Here Odysseus charmed for dark Circe fell Still her perfume lingers, still her spell
Time's grey hand won't catch me while the stars shine down Untie and unlatch me while the stars shine Formentera Lady, dance your dance for me Formentera Lady, dark lover...
“D’un escriptor i la seva
obra, almenys en podem saber això: que l’un i l’altra caminen junts en el
laberint més perfecte que puguem imaginar, un llarg camí circular, en què la
destinació es confon amb l’origen: la solitud”
“Com més descobrim un
fragment del món, més ens apareix la immensitat del que és desconegut i de la
nostra ignorància”
“De l’ànima humana no en
podem saber res, no hi ha res a saber-ne”
Tres afirmacions lapidàries
que trobem en les primeres pàgines del llibre i que ens endinsen en aquesta
novel·la que ens farà reflexionar a mesura que avancem en la seva lectura.
Tercer llibre de “literatura
africana” que llegeixo en poc temps, primer va ser un autor de Sudàfrica,
després una autora marroquina, i ara és un autor senegalès. Tots tres escriuen
en llengües europees: anglès en el primer cas i francès en els altres dos.
El protagonista és Diégane
Latyr Faye, un senegalès aspirant a escriptor que viu a París. Una escriptora
consagrada, la Siga D. li regala un exemplar de “El laberint de l’inhumà”.
T.C. Elimane és l’autor de “El laberint de l’inhumà”. S’ha convertit en
un mite, però no se sap res d’ell: “havia escrit un sol llibre i havia
desaparegut sense deixar rastre”
En Diégane Latyr el llegeix:
“he llegit el llibre fins a l’extenuació”. Aleshores inicia un recerca obsessiva
per saber qui és T.C. Elimane i que se’n
va fer d’ell un cop escrit i publicat el llibre. Aquesta recerca el porta als
orígens, al Senegal. És allà on hi ha la veritat, la seva veritat. Europa és un
miratge, una falsedat, potser una falsedat necessària. L’únic lloc on podrà ser
autèntic és en el seu origen, és Àfrica. És allà on ha de retornar. “Busco
les ruïnes dels antics camins enterrats. Els seus rastres encara indiquen una
sendera. No figura en cap mapa.” Segueix la seva intuïció i no defalleix
encara que passa per moments de tot.
“L’atzar només és un
destí que ignorem, un destí escrit amb tinta invisible”
“Res no entristeix tant
un home com els seus records, fins i tot quan son feliços”
“La por del passat només
porta el pes de la pròpia inquietud. Ni tan sols el remordiment o els
penediments no basten per modificar el caràcter irrevocable del passat; ben al
contrari: fins i tot el confirmen en la seva eternitat. No ens penedim només
del que ha estat; ens penedim també i sobretot del que serà per sempre”. El
passat, el nostre passat, sempre està allà tant si ens agrada com no. A voltes
el modifiquem al nostre gust, però no el podem evitar.
“Res no causa més esglai
que la intromissió en la realitat, i en l’estat de la raó, de fenòmens estranys
que hem de comprendre sense les crosses de la irrealitat... No accepten la idea
que la realitat tingui diverses cares”. No hi ha única realitat. Volem ser
racionals, però a la vida s’entrecreuen moments i situacions del tot
irracionals que no podem controlar.
Coves de Can Riera, gener 2020
I com escriptor que és obsessionat
pels llibres ens parla del que considera la seva pàtria, “la pàtria dels
llibres: els llibres llegits i estimats, els llibres llegits i denigrats, els
llibres que somiem escriure, els llibres insignificants que hem oblidat i que
ja no sabem si algun dia hem obert, els llibres que afirmem haver llegit, els
llibres que no llegirem mai però dels quals tampoc ens separarem per res del
món, els llibres que esperen la seva hora en una nit pacient... Juraré
lleialtat a aquest regne, el regne de la biblioteca”
I també reflexiona sobre els
polítics i la política i com ens hi relacionem: “Què fem, individualment, col·lectivament,
per merèixer alguna cosa millor que unes figures polítiques immorals,
corruptes?” Algunes persones entren en la política per “transformar les
coses des de dins.... A dins, qui es transforma som nosaltres. No les
pràctiques polítiques. No les coses. Les coses no canvien mai.” ¿Visió pessimista
o realista de la política?
Un escriptor africà amic del
protagonista que ha tornat al poble on va néixer li escriu: “T’escric des
del lloc d’on han sortit els meus llibres per més que sempre hagi refusat
aquesta idea: un pou inacabat. No creia que l’hi trobaria. Creia, per esperança
o per temor, que feia anys que l’havien destruït. Tota la resta sí que ha estat
destruïda o oblidada. La casa s’ha esfondrat: només en queden unes tristes
parets que els fantasmes mateixos no es digne a travessar. Però el pou
inacabat, el pou de l’angoixa, encara hi és”
En alguns moments de la
lectura he arribat a pensar que T.C. Elimane i el seu llibre havien existit. Però
no és així, Mohamed Mbongar Sarr es va inspirar en la vida d’autor malià YamboOuologuem que va publicar amb èxit “Le Devoir de violence” i que es va veure
embolicat en controvèrsies similars a les de T.C. Elimane.
Coneixem parts de la vida de
l’Elimane explicada per diferents persones, les persones que el narrador es va
trobant en la seva recerca d’informació i que en algun moment l’havien conegut.
Així anem reconstruint la seva vida com en un puzle on encaixem les diferents
peces.
Al final arriba al poble on
va néixer l’Elimane. Allà parla amb una de les seves madrastres. Elimane ha
mort fa una mica més d’un any.
En Madag, l’Elimane ja vell
“era un home. Vivia dins de records dolorosos i amb preguntes sense
resposta. Podem apiadar-nos d’ell. No és sinó això, l’home una criatura de qui
ens podem apiadar”
“... murmurarà els termes
de la terrible alternativa existencial que va ser el dilema de la seva vida:
l’alternativa davant la qual dubta el cor de tota persona obsedida per la
literatura: escriure o no escriure”
Avui
la mare hauria fet 100 anys. Ja fa tres anys que va morir i uns quants més que
va deixar de ser ella. Quina casualitat que va néixer el mateix dia que Vicent Andrés Estellés!
Només un mot que t'ho diria tot:
vida. Només. Amb això, bastaria...
Vicent Andrés Estellés
Aquesta
foto fa temps que està al menjador de casa. Correspon a la celebració de quan va fer 80 anys. Va ser el darrer estiu que van pujar a Pineta. S’havien fet
grans i van decidir que ja n’hi havia prou. Aquell estiu vam pujar als llacs de
La Munia, una excursió de la que sempre havien parlat i mai s’havien atrevit a
intentar-ho. Amb esforç i voluntat van assolir-ho i en van gaudir molt. Va ser
el comiat d’aquelles muntanyes que els havien acollit tants estius.
A
la tornada vam pujar a La Mola. Feia anys que no hi pujaven i aquesta també va
ser la seva darrera vegada. Malgrat haver deixar de fer coses que els hi agradaven, encara mantenien les seves rutines, i algunes de les seves aficions. Passejaven per Sabadell i el seu rodal i feien algunes trobades amb vells amics.
Set
anys després d’aquesta foto va morir el pare. Va ser un cop dur per la mare del
que jo diria que no es va refer mai del tot. Portaven tota una vida junts. No
va trobar què fer. S’avorria. Es trobava sola. Res l'omplia. Els dies i
les hores se li feien llargs. No va trobar el seu lloc en aquest món, i a poc a poc, a voltes de manera imperceptible, malauradament es va anar deteriorant. Va ser un procés difícil per a tots.
Abandonat de qui jo més m'estime...
passaven jorns i fulls de calendari...
Mire passar la buidor dels meus dies
Em sé ja mort - però jo visc encara?
... vaig tastat, avar, totes les coses.
No m'han privat, puc bé dir-ho, de res.
Ara, en mirar aquest sol d'aquest dia,
mire el procés de la meua existència
com projectat mudament en un mur,
universal, inesborrable ja.
Vicent Andrés Estellés
A
casa hi ha centenars de fotos. I m’ha donat per mirar-ne unes quantes en les
que surt ella i he escollit aquestes quatre.
20 anys
40 anys
60 anys
80 anys
Quan em deien al cementeri i tots se n'hagen anat
Hi haurà més soledat aleshores encara,
car tots se n'aniran a fer les seues coses,
i jo em trobaré sol definitivament,
impossibilitat, completament inerme.
On seran els amics? Jo sentiré el desig
de plorar, i diré -potser- "Mare..." en veu baixa.
Janis Joplin pertany al conegut club dels 27, els musics o cantants que van morir quan tenien aquesta edat. La música rock i els seus intèrprets s'han vinculat de sempre a l'ús de drogues de tot tipus, i alguns d'ells es van convertir en les seves víctimes. Ens han deixat la seva música. Janis Joplin tenia una veu especial de la que sabia treure molt partit en els directes.
Time keeps moving on Friends they turn away I keep moving on But I never found out why I keep pushing so hard a dream I keep trying to make it right Through another lonely day, whoa
Dawn has come at last Twenty-five years, honey just one night, oh yeah Well, I'm twenty-five years older now So I know we can't be right And I'm no better, baby, and I can't help you no more Than I did when just a girl
But it don't make no difference, baby, no, no And I know that I could always try It don't make no difference, baby, yeah I better hold it now, I better need it, yeah I'm gonna use it till the day I die
Don't expect any answers, dear For I know that they don't come with age, no, no I'm never going to love you any better, babe And I'm never going to love you right So you'd better take it now, right now, oh
But it don't make no difference, baby And I know that I could always try There's a fire inside of everyone of us You better need it now, I get to hold it, yeah I'm gonna use it till the day I die
Don't make no difference, babe, no, no, no And it never ever will, ehy I wanna talk about a little bit of loving, yeah I get to hold it, baby I'm gonna need it now I'm gonna use it, say, ah
Don't make no difference, babe, yeah Ah honey, I'd hate to be the one I said you're gonna live your life And you're better love your life Or babe, someday you're gonna have to cry Yes indeed, yes indeed, yes indeed Ah, baby, yes indeed
I said you, you're always gonna hurt me I said you're always gonna let me down I said everywhere, every day, every day And every way, every way Ah, honey, won't you hold on to what's gonna move I said it's gonna disappear when you turn your back I said you know it ain't gonna be there When you wanna reach out and grab on
Whoa, babe Whoa, babe Whoa, babe Oh, but keep truckin' on Whoa, yeah Whoa, yeah Whoa, yeah
Estic llegint el llibre Cavalls Salvatges de Jordi Cussà Balaguer, una novel·la sobre el món dels penjats per l'heroïna els anys 80, anys que l'autor va viure en primera fila. Cada capítol d'aquesta novel·la s'encapçala amb un fragment de la lletra d'un grapat de cançons que són un bon recull de la música que m'ha acompanyat al llarg de tots aquests anys i que no em puc estar de compartir.
La novel·la la comentaré més endavant quan finalitzi la seva lectura. De moment compartiré la seva música.
Comença amb el Wild Horses de The Rolling Stones que dona títol al llibre, publicada el 1971 dins de Sticky Fingers. En aquest disc apareix per primera vegada el logotip de la llengua. A Espanya en plena època de la censura franquista es va publicar amb una portada diferent a l'original i sense el tema "Sister Morphine"
En el vídeo podeu veure uns jovenets Stones en plena forma.
Childhood living is easy to do The things that you wanted, I bought them for you Graceless lady, you know how I am You know I can't let you slide through my hands
'Cause wild horses couldn't drag me away Wild horses couldn't drag me away
And I watched you suffer a dull aching pain Now you decided to show me the same But no sweeping exits or offstage lines Could make me feel bitter or treat you unkind
'Cause wild horses couldn't drag me away 'Cause wild horses, couldn't drag me away
And I know I've dreamed you a sin and a lie I got my freedom but I don't have much time Faith has been broken, tears must be cried Let's do some living after love dies
'Cause wild horses couldn't drag me away 'Cause wild, wild horses, we'll ride them some day
'Cause wild horses couldn't drag me away Wild, wild horses, we'll ride them some day
Alors on faire, on va faire un blues, je crois This is not one that we do usually In fact we've only done it a couple of times
You got it? You got it now? Okay, it's called "Meet Me in the Bottom"
M. Hardt i A. Negri van publicar aquest llibre en el canvi de mil·lenni. D’acord
amb els autors, la societat en la que vivim és un imperi que defineixen de la
següent manera:
“El imperio no
establece ningún centro de poder y no se sustenta en fronteras o barreras
fijas. Es un aparato descentrado y desterritorializador de dominio que
progresivamente incorpora la totalidad del terreno global de sus fronteras
abiertas y en permanente expansión. El imperio maneja identidades híbridas,
jerarquías flexibles e intercambios plurales a través de redes de mando
adaptables”. En aquest sentit,
vivim dins d’un nou ordre mundial, l’ordre de l’imperi, queés legitimat per la “maquinària”
de la comunicació, dominada per uns pocs que imposen un discurs únic.
El domini de l’imperi no te límits ni físics ni temporals i engloba tot el món superant
el concepte d’Estat-nació. A més a més,“el imperio
presenta su orden como permanente, eterno y necesario”. En aquest imperi, ja fa temps que el dret d’intervenció és
un concepte forçaacceptat a nivell general:
“el derecho o el deber que tienen los sujetos dominantes del orden mundial
para intervenir en los territorios de otros sujetos con la intención de
prevenir o resolver problemas humanitarios, garantizar acuerdos e imponer la
paz”
En aquest imperi“casi toda la humanidad está
absorbida, en mayor o menor grado, en la trama de la explotación capitalista o
sometido a ella” … “Hoy vemos una separación aún más extrema entre una pequeña
minoría que controla enormes riquezas y las multitudes que viven en la pobreza”.
A l’imperi no hi ha fronteres i engloba tot el planeta. No en podem sortir
perquè tots som a dins i en formem part. La política actual, més que la gestió
de lo comú, s’ha convertit en un espectacle amb la seva dosi diària als mitjans
de comunicació.
S’han acabat les economies nacionals. Tot el món és una sola i única
economia i un únic mercat. La mobilitat és un tret característic d’aquest
mercat, però no és el mateix la mobilitat frenètica per oci dels països rics
que la mobilitat obligatòria dels països pobres per sobreviure.
Europa i el món occidental han imposat aquest imperi i el capitalisme a tot
el món amb el seu eurocentrisme. Tot el que no és Europa i els occidentals son
considerats els Altres, els diferents, els primitius...
El concepte d’Europa i de tot Occident és que la resta de nacions i pobles
del planeta només poden progressar seguint les empremtes d’Europa. Ras i curt, el que ha fet Europa al llarg de
la història és exportar els seus esquemes socials i econòmics, tot imposant el
seu ordre arreu.Els europeus i els occidentals ens sentim superiors a
la resta del món i, amb aquesta superioritat moral, sovint imposem amb
violència el nostre model polític i econòmic.
“El fin de los
colonialismos modernos, por supuesto, no dio paso a una nueva era de libertad
sin reservas, sino que, en todo caso, produjo nuevas formas de dominio que
operan a escala global”. Aquest va ser el primer pas cap a l’imperi.
London, agost 2007
El capitalisme tendeix a l’expansió infinita, per això tendeix a
l’imperialisme, però topa amb la finitud del planeta. Aquest és el seu taló d’Aquil·les
que el pot portar a la pròpia extinció. “Tarde o
temprano, los recursos de la naturaleza, que alguna vez fueron abundantes,
terminarán por agotarse”. De ben
segur que les ànsies de l’exploració de l’espai s’han de situar en aquest
context expansiu del model capitalista.
“El capital no
funciona dentro de los confines de un territorio fijo y una población fija,
sino que siempre sobrevuela sus límites e incorpora nuevos espacios en su
interior”
“El imperio
actual no es estadounidense y los Estados Unidos no son el centro. El principio
fundamental del imperio es que su poder no tiene terreno ni un centro reales y
localizables. El poder imperial se distribuye en redes, mediante mecanismos de
control móviles y articulados… Estados Unidos ocupan una posición privilegiada…
No obstante, a medida que decaen los poderes y las fronteras de los
Estados-nación, las diferencias entre los territorios nacionales se hacen cada
vez más relativas”
“No hay un único
lugar de control que dictamine el espectáculo. Sin embargo, el espectáculo en
general funciona como si realmente existiera tal punto de control central… El
espectáculo de la política funciona como si “todo” estuviera consciente y
directamente dirigidos por un único poder, aunque en realidad no lo estén”
“El discurso
político es un articulado puesto en venta y la participación política se ha
reducido a seleccionar entre distintas imágenes consumibles”
La societat d’avui i una part important de les industries d’alguns sectors
laborals no es poden entendre sense els moviments migratoris. Aquests moviments
s’han convertit en un mal de cap pels països desenvolupats, ja que s’escapen
del seu control.
“Los pasaportes
y los documentos legales serán cada vez menos aptos para regular nuestros
movimientos a través de las fronteras. La multitud establece una nueva
geografía a medida que los flujos productivos de los cuerpos definen nuevos
ríos y puertos. Las ciudades de la tierra llegarán a convertirse a la vez en
grandes depósitos de humanidad cooperante y en locomotoras que impulsen la
circulación, en residencias y redes de la distribución masiva de una humanidad
viviente”
“A través de la
circulación, la multitud se apropia del espacio y se constituye en un sujeto
activo… Estos movimientos con frecuencia exigen terribles sufrimientos, pero en
ellos hay también un deseo de liberación que sólo puede saciarse mediante la
reapropiación de nuevos espacios alrededor de los cuales se construyen nuevas
libertades. Estos movimientos llegan a todas partes… determinan nuevas formas
de vida”
“El imperio no
sabe realmente cómo controlar estos itinerarios y sólo intenta acusar de
criminales a quienes los recorren, aun cuando los movimientos sean necesarios
para la producción capitalistas misma… Sin embargo, las corrientes de población
continúan en marcha. El imperio debe restringir y aislar los movimientos
espaciales de la multitud para impedirles que obtengan legitimidad política”
“El imperio sólo
puede aislar, dividir y segregar. El capital imperial en realidad ataca los
movimientos de la multitud con una determinación incansable: patrulla los mares
y las fronteras; dentro de cada país divide y segrega; y en el mundo del
trabajo refuerza las escisiones y las fronteras de raza, de género, de lengua,
de cultura, etc. Pero, aun así, debe cuidarse de no restringir demasiado la
productividad de la multitud, porque también él depende de su fuerza. El
imperio necesita dejar que los movimientos de la multitud se extiendan cada vez
más a través del escenario mundial, y sus intentos de reprimir a la multitud
son en realidad paradójicos, manifestaciones invertidas de su fuerza”
“Parece como si
no quedara ningún lugar ni ninguna fuerza para oponer alguna resistencia; sólo
existe una máquina implacable de poder”. Malgrat aquesta afirmació, els autors pensen que hi ha alguna possibilitat
de lluita i canvi. Tampoc són pessimistes i pensen que l’imperi té fissures que
es poden utilitzar per subvertir el seu ordre. La seva proposta es basa en “articular un pensamiento de pluralidad y multiplicidad”,a fi d’oferir una alternativa múltiple a aquestes estructures binàries, de
blanc o negre, que el poder ens vol imposar sempre.
“Todo esto nos
retrotrae a nuestras preguntas fundamentales: ¿cómo pueden llegar a hacerse
políticas las acciones de la multitud? ¿Cómo puede organizarse la multitud y
concentrar sus energías contra la represión y las incesantes segmentaciones
territoriales del imperio? La única respuesta que podemos dar a estas preguntas
es que la acción de la multitud se hace principalmente política cunado comienza
a enfrentarse de manera directa y con una conciencia adecuada a las operaciones
represivas centrales del imperio. Se trata de reconocer y abordar las
iniciativas imperiales y no permitirles restablecer continuamente el orden; …
se trata de reunir estas experiencias de resistencia y empañarlas
concertadamente contra los centros nerviosos del mando imperial”
“La multitud
debe poder decidir si quiere mudarse, cuándo hacerlo y hacia dónde. También
debe tener el derecho a permanecer donde está y a gozar de un lugar antes que
verse obligada constantemente a trasladarse de un sitio a otro. El derecho
general a controlar sus propios movimientos es la demanda última de la multitud
por una ciudadanía global. Esta demanda es radical, por cuanto se opone al
aparato fundamental de control que el imperio impone sobre la producción y las
vidas de las personas. La ciudadanía global es el poder que tiene la multitud
de recuperar el control sobre el espacio y trazar así una nueva cartografía”
Els autors proposen: “la constitución de una
sociedad en la cual la base del poder se defina en virtud de la expresión de
las necesidades de todos…; la democracia absoluta en acción” …“La
organización de la multitud como sujeto político”
“No podemos
ofrecer ningún modelo… Sólo la multitud a través de su experimentación práctica
ofrecerá los modelos y determinarán cuándo y cómo lo posible ha de hacerse
real”
“Nos hace falta…
construir una alternativa a través de los deseos de la multitud”
Crec que aquesta proposta és massa optimista i, fins i tot, naïf. De fet el
moviment del 15-M i el procés independentista van ser dos moviments
protagonitzats per una multitud empoderada que no van reeixir en cap dels dos
casos com ha resultat molt evident amb el pas dels anys.
El 2004, M. Hardt i A. Negri van escriure la continuació de les seves tesis
a l’obra “Multitud: Guerra i Democràcia en l’Imperi”: una lectura
pendent per aprofundir en el seu anàlisi del món actual.
“El primer cop que la Mathilde
va visitar la granja, va pensar: “És massa lluny”. Un aïllament tan gran la
neguitejava”
Mathilde, francesa, i Amine,
marroquí, es coneixen durant La Segona Guerra Mundial i es casen. Quan Mathilde
arriba a Rabat per viure amb l’Amine “va comprendre que era una estrangera,
una dona, una esposa, un ésser a la mercè d’altres”
Pocs dies després es traslladen a
Meknés per viure a la casa de la família de l’Amine, una casa més aviat mísera.
A la seva arribada al Marroc va
haver “d’aprendre en pocs mesos a suportar la soledat i la vida domèstica, a
suportar la brutalitat d’un home i l’estranyesa d’un país. Havia passat de la
casa del seu pare a la casa del seu marit, però tenia el sentiment de no haver guanyat
en independència, ni en autoritat” Vivia tal com diu el títol del llibre en
“El país dels altres”.
Finalment s’instal·len a la
granja que Amine havia heretat del seu pare. Però el que se suposava que havia
de ser una granja productiva comença sent un fracàs. Per Amine, “reconèixer
el seu fracàs l’hauria mort. No es tractava ni de les màquines, ni del clima,
ni tampoc de la incompetència dels treballadors agrícoles. No el que el corcava
era el fet que el seu propi pare s’havia equivocat. Aquella terra no era bona
per a res. Només se’n podia cultivar una petita capa, però sota aquella minsa
espessor hi havia la tova, la roca grisa i indiferent, la pedra contra la qual xocava
tota l’estona la seva ambició”
Catalunya Nord, març 2024
Però l’Amine persisteix i
persisteix i amb molt d’esforç aconsegueix prosperar.
Tenen dos fills, l’Aïcha i el
Selim. “D’adolescent, la Mathilde no havia pensat mai que era possible ser
lliure tota sola, li semblava impensable... que el seu destí no estigués íntimament
lligat al d’un home. S’havia adonat massa tard del seu error i ara que tenia
una mica de discerniment i coratge era impossible volar. Els seus fills eren
com unes arrels i estava lligada a aquella terra, encara que no volgués... I
tenia por que un dia, vella en aquella terra estrangera, no posseís res i no
hagués acomplert res”
L’acció principal transcórrer en
la primera meitat de la dècada dels 50, període de revoltes marroquines que
volen fer fora a l’estranger francès i independitzar-se de la metròpoli.
“Un món estava desapareixen
davant dels seus ulls. A tocar, les cases dels colons cremaven... L’Aicha no
podia apartar els ulls d’aquest espectacle...”
El premi Llibreter acostuma a ser
garantia d’un bon llibre. De nou aquesta lectura sense entusiasmar-me m’ha
interessat força. He conegut una autora que no coneixia i que sens dubte seguiré
llegint.
“Va ser l’any que hi van haver
tots aquells suïcidis a l’empresa de telefonia francesa que jo vaig entrar a
treballar a l’agència de publicitat de la filial de Madrid”
Ja fa cinc anys que “cada dia
arribo a les nou, puntual, m’assec, engego el portàtil i m’enfronto a la meva
jornada de sis hores de no res”, de no fer res.
“A les oficines franceses de
telefonia s’han llevat la vida seixanta treballadors en tres anys.
Són les dades oficials del que
s’han mort a l’oficina. Els que han esperat a matar-se a casa seva o al cotxe o
els que s’han immolat a l’aparcament no els compten”
És la veu de la protagonista. Viu
a Madrid amb la seva parella l’Horacio. Ella és catalana i ell és argentí. Tenen
dos fills petits. Tot el boicot al lloc de treball va començar quan va tenir el
primer fill i va demanar reducció de jornada. Un fet insòlit per una empresa
que espera del treballador que treballi totes les hores del món.
Madrid, 2008
L’Horacio decideix deixar la seva
feina perquè no li agrada. Torna a posar en marxa un antic projecte de grup
musical.
És la primera novel·la de l’autora.
És una novel·la peculiar que es llegeix bé. Són els fragments d’una vida en
primera persona, una mena de diari amb un punt d’ironia de la protagonista al
llarg de tot un any de la seva vida: la vida a la feina, a casa, amb l’Horacio,
la seva parella, els seus dos fills encara petits i la seva millor amiga, la Kat.
Es fa un munt de reflexions de
les que em permeto destacar-ne les que més m’han cridat l’atenció:
“Em pregunto si tot això, els
fills, la parella, la feina estable, són coses que he desitjat per mi mateixa o
coses que han desitjat els meus pares per a mi. On s’acaba la filla, i on
començo jo de veritat”
“De vegades em fa l’efecte que
els homes són criatures desemparades, més que no pas els fills, i que les dones
n’hem de tenir cura...”
“Comprar, comprar, la roda
eterna, les despeses, l’entramat social que ens fa presoners de feines de merda...”
Molts cops volem “guanyar prou
per poder pagar el sou d’una dona que tingui cura dels nostres fills per tal
que nosaltres puguem treballar prou hores i guanyar prou diners per pagar
aquesta dona que té cura dels nostres fills”
Les dones “són invisibles. Les
dones hem estat educades per ser anònimes i ocupar el mínim espai possible.”
“El personatge que vaig triar
jo, el que fingeix que tot va bé, és massa cansat” D’alguna manera tots
triem un personatge en la nostra vida, fins i tot, més d’un que va canviant
segons l’entorn i les relacions que l’envolten.
“Quants de nosaltres no som
nosaltres mateixos? Quants de nosaltres no fem veure que som algú que no som?”
“És evident que hi ha un ELLS
que està damunt d’ELLS. Però aquests altres no els puc veure. Molt poca gent
els pot veure. Potser els que hi ha al capdamunt no tenen ni tan sols presència
física. Són el mateix sistema”
Som “éssers invisibles. Éssers
que potser hem vingut a fer alguna cosa de profit al món, a aportar el nostre
gra de sorra, però que hem fracassat estrepitosament en la nostra missió. Què
no l’hem sabut dur a terme”
Aquesta novel·la va ser
guardonada amb el Premi Llibreter 2022 i com gairebé tots els premis Llibreters
que he llegit no m’ha defraudat.
