dimecres, 24 de febrer de 2021

Sísif o l'absurd de la vida

Los dioses habían condenado a Sísifo a rodar sin cesar una roca hasta la cima de una montaña donde la piedra volvía a caer por su propio peso. Habían pensado con algún fundamento que no hay castigo más terrible que el trabajo inútil y sin esperanza”. I Sísif tornava a pujar la pedra a dalt de la muntanya una vegada i una altra. El pitjor no és pujar la roca sinó baixar a buscar-la per tornar a començar una vegada i una altra. Això mateix és el que ens passa a nosaltres, repetim el mateix dia rere dia. Són ben poques les coses que ens treuen d’aquest cercle absurd. Camus utilitza a Sísif per qüestionar-se l’absurd de la vida.

Si no es troba sentit a la vida una sortida possible és el suïcidi. Peròla gente se suicida rara vez por reflexión”. “Matarse es confesar. Es confesar que se ha sido sobrepasado por la vida o que no se comprende ésta… Vivir nunca es fácil. Uno sigue haciendo los gestos que ordena la existencia por muchas razones, la primera de las cuales es la costumbre. Morir voluntariamente supone que se ha reconocido, aunque sea instintivamente, el carácter irrisorio de esa costumbre, la ausencia de toda razón profunda para vivir”. Ara bé la major part dels pensadors que han pensat en el suïcidi com una solució al problema de l’absurd de la vida no s’han suïcidat.

Si hom s’atura a pensar-hi, la vida moltes vegades no té massa sentit, però ja que estem condemnats a viure en aquest món, aprofitem-ho en la mesura del possible i hi podrem trobar moments que ens ajudaran a continuar vivint. ”El corazón humano tiene una fastidiosa tendencia a llamar destino solamente a lo que le aplasta. Pero también la dicha… es inevitable”. A la vida no tot és negatiu, també té moments molt agradables.

Desitgem viure en un món de certeses que no tenim i la seva comprensió ens resulta difícil. De fet la única realidad es la inquietud”.

Hay verdades, pero no verdad”, però tenim una fascinació per les certeses, segurament una fascinació per quelcom impossible. Si bien puedo, por medio de la ciencia, captar los fenómenos y enumerarlos, no puedo aprehender el mundo mediante ella”. Molt del que ens passa en el nostre dia a dia queda fora de les explicacions de la ciència. Hi ha una gran diferència entre el que creiem saber i el poc què realment sabem. Malauradament tenim molt poques evidències al nostre abast, i hem de viure al mig d’aquestes incerteses. En tenim un exemple ben palès en la pandèmia que estem patint en aquest darrer any. El mundo está lleno de irracionalidades. El mundo mismo… no es sino una inmensa irracionalidad

Malgrat no poder negar l’absurditat del món en el que vivim, Camus ens ofereix una sortida digne Una de las únicas posiciones filosóficas coherentes es la rebelión. Es una confrontación perpetua del hombre con su propia oscuridad” … “Para un hombre no hay espectáculo más bello que el de la inteligencia en lucha con una realidad que le supera

El hombre “obra como si fuese libre, aunque todos los hechos se encarguen de contradecir esa libertadperò això queda desmentit per l’absurditat de la mort. La mort és un límit a la meva llibertat. “La muerte aparece como la única realidad. Después de ella ya no hay nada que hacer. Ya no tengo la libertad de perpetuarme

Tenir objectius i una finalitat a la vida ens acaba convertint en esclaus de les nostres eleccions. Creo que puedo elegir ser esto en vez de otra cosa. Lo creo inconscientemente.Però un cop escollit en puc acabar sent esclau. Un esclau pot conèixer “la libertad de no sentirse responsableQuina incongruència! Quin absurd!

Ara bé ni l’absurd ni els límits de la meva pròpia llibertatno autoriza todos los actos. Todo está permitido, no significa que nada esté prohibido

Aquest petit llibret que posa a prova la nostra capacitat reflexiva també ens deixa algunes perles més:

Llega siempre un tiempo en que hay que elegir entre la contemplación y la acción

El hombre es su propio fin. Y es su único fin. Si quiere ser algo, tiene que serlo en esta vida

Crear es vivir dos veces… Todos tratan de imitar, repetir y recrear su propia realidad

Se quiere ganar dinero para vivir feliz y lo mejor de una vida se concentra en ganar dinero. Se olvida la dicha, se toma el medio por el fin

La existencia humana es una perfecta absurdidad para quien no tiene fe en la inmortalidad

Yo exijo a la creación absurda lo que exigía al pensamiento: la rebelión, la libertad y la diversidad

De ben segur que no he entès tot el que Camus pretenia exposar en el llibre, però m’ha fet reflexionar. Una recomanació final: llegiu el llibre i penseu.

ALBERT CAMUS

El mito de Sísifo. Ensayo sobre el absurdo

Ed. Gallimard, 1942. Editorial Losada 2006. Pàgines 163

Traducción: Lluis Echávarri

 

El Montcau vist de La Mola dues roques a les que molts pugem sovint per tornar a baixar i pujar al cap d'un temps, una de les moltes absurditats de la nostra vida.

 

Potser és millor acabar amb les paraules del poeta, que tampoc ens ofereix cap solució, però que ens pot donar un punt més d’optimisme en la foscor d’aquest món en el que vivim.

Com va ser per a Sísif,

la vida per a mi és aquesta roca.

La carrego i la duc a dalt de tot.

Quan cau torno a buscar-la

i, agafant-la entre els braços,

la pujo altra vegada.

És una forma d’esperança.

Penso que hauria estat més trist

si mai no hagués pogut pujar una roca

sense cap més motiu que per amor.

Portar-la per amor fins al més alt.

Joan Margarit

Es perd el senyal, 2012

Cap comentari: