Arendt categoritza la vida en dos ordres d’existència: privada i pública. En la vida diària dels éssers humans es pot distingir entre el que és privat i forma part de la nostra vida privada (en solitari, a casa, a la llar) i el que és públic, en relació amb els altres i la societat (fora de casa, a la polis), és a dir, tot allò que és comú. Tanmateix, no és indiferent que una activitat es realitzi en privat o en públic. Per exemple, les nostres accions i el nostre comportament en privat i en públic són molt diferents, i fins i tot, poden arribar a ser divergents. A més, les conseqüències de la realització d’una activitat, en privat o en públic, poden no ser ben bé les mateixes.
A finals dels anys 50, Arendt
considerava que gran part de l’àmbit privat es dissolt a favor de la societat i
de la vida pública. En conseqüència, anem perdent espais de la nostra
privacitat en favor d’una vida cada vegada més pública. D’aquesta manera,
Arendt ja s’avançava al que acabaria passant amb els grans canvis que ha sofert
la nostra societat. Amb les noves tecnologies l’esfera pública de les activitats,
abans privades, ha crescut de manera accelerada. Moltes de les tasques que eren
exclusives de l’àmbit privat han passat a ser realitzades en públic i això, de
ben segur, les ha modificat. A més a més, avui en dia la vida social ha entrat
a les nostres llars a través de tot tipus de pantalles, o sigui que, la
frontera entre públic i privat s’ha difuminat. De manera que, el control de la
societat sobre l’individu ha penetrat fins el moll de l’os. Per aquest motiu,
el nostre espai privat és cada vegada més reduït, i alhora, més públic.
 |
| Espai públic. Plaça Catalunya buida maig 2020 |
 |
| Espai privat |
Hi ha un cert paral·lelisme entre els dos ordres d'existència d'Arendt (espai privat i espai públic), amb les dues dimensions de la realitat existencialista de Beauvoir. Beauvoir distingeix entre immanència i transcendència.
La immanència pertany a la interioritat de l’individu, és dir, és el que no surt del propi interior d’un mateix. Seria el nostre espai privat, el més privat de tots. En canvi, la transcendència és la superació de l’estat immanent del subjecte, és a dir, la superació de la interioritat. Així doncs, la transcendència ens obliga a sortir de nosaltres mateixos i a posar-nos en contacte amb l’espai públic. Beauvoir considera que la transcendència ha de ser l’objectiu de l’individu. Per tant, l’ésser humà ha de ser capaç de triar què vol ser o fer, ja que el contrari implicaria cedir als altres la capacitat d’escollir i acostar-nos més a ser un objecte, sense consciència ni capacitat d’elecció, que ser un ésser humà.
La immanència
és una dimensió que només es realitza en l’àmbit personal i privat, o sigui, en
la interioritat de l’individu. En canvi, la transcendència és genera en el
nostre interior en forma de projecte per executar-lo en l’àmbit públic. En el
moment de portar-lo a terme en una situació social, les decisions de l’individu
entren en el joc constant que genera la nostra relació amb els altres, i que en
molts moments pot obligar a canviar el projecte inicial.
De manera breu, podem concloure que mentre Arendt posa l’espai públic per sobre del privat, Beauvoir destaca la transcendència per sobre de la immanència. D’aquí que totes dues pensadores considerin que és en la relació amb els altres que s’acaba configurant la vida dels individus.
