dimarts, 30 de juliol del 2024

Vivim en un imperi sense límits i sense fronteres

 

M. Hardt i A. Negri van publicar aquest llibre en el canvi de mil·lenni. D’acord amb els autors, la societat en la que vivim és un imperi que defineixen de la següent manera:

El imperio no establece ningún centro de poder y no se sustenta en fronteras o barreras fijas. Es un aparato descentrado y desterritorializador de dominio que progresivamente incorpora la totalidad del terreno global de sus fronteras abiertas y en permanente expansión. El imperio maneja identidades híbridas, jerarquías flexibles e intercambios plurales a través de redes de mando adaptables”. En aquest sentit, vivim dins d’un nou ordre mundial, l’ordre de l’imperi, que és legitimat per la “maquinària” de la comunicació, dominada per uns pocs que imposen un discurs únic.

El domini de l’imperi no te límits ni físics ni temporals i engloba tot el món superant el concepte d’Estat-nació. A més a més, el imperio presenta su orden como permanente, eterno y necesario”. En aquest imperi, ja fa temps que el dret d’intervenció és un concepte força  acceptat a nivell general: “el derecho o el deber que tienen los sujetos dominantes del orden mundial para intervenir en los territorios de otros sujetos con la intención de prevenir o resolver problemas humanitarios, garantizar acuerdos e imponer la paz

En aquest imperi casi toda la humanidad está absorbida, en mayor o menor grado, en la trama de la explotación capitalista o sometido a ella” … “Hoy vemos una separación aún más extrema entre una pequeña minoría que controla enormes riquezas y las multitudes que viven en la pobreza”.

A l’imperi no hi ha fronteres i engloba tot el planeta. No en podem sortir perquè tots som a dins i en formem part. La política actual, més que la gestió de lo comú, s’ha convertit en un espectacle amb la seva dosi diària als mitjans de comunicació.

S’han acabat les economies nacionals. Tot el món és una sola i única economia i un únic mercat. La mobilitat és un tret característic d’aquest mercat, però no és el mateix la mobilitat frenètica per oci dels països rics que la mobilitat obligatòria dels països pobres per sobreviure.

 

Europa i el món occidental han imposat aquest imperi i el capitalisme a tot el món amb el seu eurocentrisme. Tot el que no és Europa i els occidentals son considerats els Altres, els diferents, els primitius...

El concepte d’Europa i de tot Occident és que la resta de nacions i pobles del planeta només poden progressar seguint les empremtes d’Europa.  Ras i curt, el que ha fet Europa al llarg de la història és exportar els seus esquemes socials i econòmics, tot imposant el seu ordre arreu. Els europeus i els occidentals ens sentim superiors a la resta del món i, amb aquesta superioritat moral, sovint imposem amb violència el nostre model polític i econòmic.  

“El fin de los colonialismos modernos, por supuesto, no dio paso a una nueva era de libertad sin reservas, sino que, en todo caso, produjo nuevas formas de dominio que operan a escala global”. Aquest va ser el primer pas cap a l’imperi.

 

London, agost 2007

El capitalisme tendeix a l’expansió infinita, per això tendeix a l’imperialisme, però topa amb la finitud del planeta. Aquest és el seu taló d’Aquil·les que el pot portar a la pròpia extinció. Tarde o temprano, los recursos de la naturaleza, que alguna vez fueron abundantes, terminarán por agotarse”. De ben segur que les ànsies de l’exploració de l’espai s’han de situar en aquest context expansiu del model capitalista.

El capital no funciona dentro de los confines de un territorio fijo y una población fija, sino que siempre sobrevuela sus límites e incorpora nuevos espacios en su interior

 

 

El imperio actual no es estadounidense y los Estados Unidos no son el centro. El principio fundamental del imperio es que su poder no tiene terreno ni un centro reales y localizables. El poder imperial se distribuye en redes, mediante mecanismos de control móviles y articulados… Estados Unidos ocupan una posición privilegiada… No obstante, a medida que decaen los poderes y las fronteras de los Estados-nación, las diferencias entre los territorios nacionales se hacen cada vez más relativas

No hay un único lugar de control que dictamine el espectáculo. Sin embargo, el espectáculo en general funciona como si realmente existiera tal punto de control central… El espectáculo de la política funciona como si “todo” estuviera consciente y directamente dirigidos por un único poder, aunque en realidad no lo estén

El discurso político es un articulado puesto en venta y la participación política se ha reducido a seleccionar entre distintas imágenes consumibles

 

La societat d’avui i una part important de les industries d’alguns sectors laborals no es poden entendre sense els moviments migratoris. Aquests moviments s’han convertit en un mal de cap pels països desenvolupats, ja que s’escapen del seu control.

“Los pasaportes y los documentos legales serán cada vez menos aptos para regular nuestros movimientos a través de las fronteras. La multitud establece una nueva geografía a medida que los flujos productivos de los cuerpos definen nuevos ríos y puertos. Las ciudades de la tierra llegarán a convertirse a la vez en grandes depósitos de humanidad cooperante y en locomotoras que impulsen la circulación, en residencias y redes de la distribución masiva de una humanidad viviente”

“A través de la circulación, la multitud se apropia del espacio y se constituye en un sujeto activo… Estos movimientos con frecuencia exigen terribles sufrimientos, pero en ellos hay también un deseo de liberación que sólo puede saciarse mediante la reapropiación de nuevos espacios alrededor de los cuales se construyen nuevas libertades. Estos movimientos llegan a todas partes… determinan nuevas formas de vida”

“El imperio no sabe realmente cómo controlar estos itinerarios y sólo intenta acusar de criminales a quienes los recorren, aun cuando los movimientos sean necesarios para la producción capitalistas misma… Sin embargo, las corrientes de población continúan en marcha. El imperio debe restringir y aislar los movimientos espaciales de la multitud para impedirles que obtengan legitimidad política”

“El imperio sólo puede aislar, dividir y segregar. El capital imperial en realidad ataca los movimientos de la multitud con una determinación incansable: patrulla los mares y las fronteras; dentro de cada país divide y segrega; y en el mundo del trabajo refuerza las escisiones y las fronteras de raza, de género, de lengua, de cultura, etc. Pero, aun así, debe cuidarse de no restringir demasiado la productividad de la multitud, porque también él depende de su fuerza. El imperio necesita dejar que los movimientos de la multitud se extiendan cada vez más a través del escenario mundial, y sus intentos de reprimir a la multitud son en realidad paradójicos, manifestaciones invertidas de su fuerza”

 

 

Parece como si no quedara ningún lugar ni ninguna fuerza para oponer alguna resistencia; sólo existe una máquina implacable de poder”. Malgrat aquesta afirmació, els autors pensen que hi ha alguna possibilitat de lluita i canvi. Tampoc són pessimistes i pensen que l’imperi té fissures que es poden utilitzar per subvertir el seu ordre. La seva proposta es basa enarticular un pensamiento de pluralidad y multiplicidad”, a fi d’oferir una alternativa múltiple a aquestes estructures binàries, de blanc o negre, que el poder ens vol imposar sempre.

 

“Todo esto nos retrotrae a nuestras preguntas fundamentales: ¿cómo pueden llegar a hacerse políticas las acciones de la multitud? ¿Cómo puede organizarse la multitud y concentrar sus energías contra la represión y las incesantes segmentaciones territoriales del imperio? La única respuesta que podemos dar a estas preguntas es que la acción de la multitud se hace principalmente política cunado comienza a enfrentarse de manera directa y con una conciencia adecuada a las operaciones represivas centrales del imperio. Se trata de reconocer y abordar las iniciativas imperiales y no permitirles restablecer continuamente el orden; … se trata de reunir estas experiencias de resistencia y empañarlas concertadamente contra los centros nerviosos del mando imperial”

“La multitud debe poder decidir si quiere mudarse, cuándo hacerlo y hacia dónde. También debe tener el derecho a permanecer donde está y a gozar de un lugar antes que verse obligada constantemente a trasladarse de un sitio a otro. El derecho general a controlar sus propios movimientos es la demanda última de la multitud por una ciudadanía global. Esta demanda es radical, por cuanto se opone al aparato fundamental de control que el imperio impone sobre la producción y las vidas de las personas. La ciudadanía global es el poder que tiene la multitud de recuperar el control sobre el espacio y trazar así una nueva cartografía”

Els autors proposen: “la constitución de una sociedad en la cual la base del poder se defina en virtud de la expresión de las necesidades de todos…; la democracia absoluta en acción” …“La organización de la multitud como sujeto político”

“No podemos ofrecer ningún modelo… Sólo la multitud a través de su experimentación práctica ofrecerá los modelos y determinarán cuándo y cómo lo posible ha de hacerse real”

Nos hace falta… construir una alternativa a través de los deseos de la multitud

Crec que aquesta proposta és massa optimista i, fins i tot, naïf. De fet el moviment del 15-M i el procés independentista van ser dos moviments protagonitzats per una multitud empoderada que no van reeixir en cap dels dos casos com ha resultat molt evident amb el pas dels anys.

El 2004, M. Hardt i A. Negri van escriure la continuació de les seves tesis a l’obra “Multitud: Guerra i Democràcia en l’Imperi”: una lectura pendent per aprofundir en el seu anàlisi del món actual.

 

 

MICHAEL HARDT y ANTONIO NEGRI

Imperio

Paidós 2002 (ed. Original 2000); 432 pàgines



dilluns, 29 de juliol del 2024

El país dels altres

 

El primer cop que la Mathilde va visitar la granja, va pensar: “És massa lluny”. Un aïllament tan gran la neguitejava

Mathilde, francesa, i Amine, marroquí, es coneixen durant La Segona Guerra Mundial i es casen. Quan Mathilde arriba a Rabat per viure amb l’Amine “va comprendre que era una estrangera, una dona, una esposa, un ésser a la mercè d’altres

Pocs dies després es traslladen a Meknés per viure a la casa de la família de l’Amine, una casa més aviat mísera.

A la seva arribada al Marroc va haver “d’aprendre en pocs mesos a suportar la soledat i la vida domèstica, a suportar la brutalitat d’un home i l’estranyesa d’un país. Havia passat de la casa del seu pare a la casa del seu marit, però tenia el sentiment de no haver guanyat en independència, ni en autoritat” Vivia tal com diu el títol del llibre en “El país dels altres”.

Finalment s’instal·len a la granja que Amine havia heretat del seu pare. Però el que se suposava que havia de ser una granja productiva comença sent un fracàs. Per Amine, “reconèixer el seu fracàs l’hauria mort. No es tractava ni de les màquines, ni del clima, ni tampoc de la incompetència dels treballadors agrícoles. No el que el corcava era el fet que el seu propi pare s’havia equivocat. Aquella terra no era bona per a res. Només se’n podia cultivar una petita capa, però sota aquella minsa espessor hi havia la tova, la roca grisa i indiferent, la pedra contra la qual xocava tota l’estona la seva ambició

Catalunya Nord, març 2024


Però l’Amine persisteix i persisteix i amb molt d’esforç aconsegueix prosperar.

Tenen dos fills, l’Aïcha i el Selim. “D’adolescent, la Mathilde no havia pensat mai que era possible ser lliure tota sola, li semblava impensable... que el seu destí no estigués íntimament lligat al d’un home. S’havia adonat massa tard del seu error i ara que tenia una mica de discerniment i coratge era impossible volar. Els seus fills eren com unes arrels i estava lligada a aquella terra, encara que no volgués... I tenia por que un dia, vella en aquella terra estrangera, no posseís res i no hagués acomplert res”

L’acció principal transcórrer en la primera meitat de la dècada dels 50, període de revoltes marroquines que volen fer fora a l’estranger francès i independitzar-se de la metròpoli.

Un món estava desapareixen davant dels seus ulls. A tocar, les cases dels colons cremaven... L’Aicha no podia apartar els ulls d’aquest espectacle...”

El premi Llibreter acostuma a ser garantia d’un bon llibre. De nou aquesta lectura sense entusiasmar-me m’ha interessat força. He conegut una autora que no coneixia i que sens dubte seguiré llegint.

LEÏLA SLIMANI

El país dels altres

Angle editorial, 2021; 367 pàgines

Traducció de Valèria Gaillard

Premi Llibreter 2021



diumenge, 21 de juliol del 2024

Tot un any, dia a dia

 Va ser l’any que hi van haver tots aquells suïcidis a l’empresa de telefonia francesa que jo vaig entrar a treballar a l’agència de publicitat de la filial de Madrid

Ja fa cinc anys que “cada dia arribo a les nou, puntual, m’assec, engego el portàtil i m’enfronto a la meva jornada de sis hores de no res”, de no fer res.

“A les oficines franceses de telefonia s’han llevat la vida seixanta treballadors en tres anys.

Són les dades oficials del que s’han mort a l’oficina. Els que han esperat a matar-se a casa seva o al cotxe o els que s’han immolat a l’aparcament no els compten

És la veu de la protagonista. Viu a Madrid amb la seva parella l’Horacio. Ella és catalana i ell és argentí. Tenen dos fills petits. Tot el boicot al lloc de treball va començar quan va tenir el primer fill i va demanar reducció de jornada. Un fet insòlit per una empresa que espera del treballador que treballi totes les hores del món.

Madrid, 2008


L’Horacio decideix deixar la seva feina perquè no li agrada. Torna a posar en marxa un antic projecte de grup musical.

És la primera novel·la de l’autora. És una novel·la peculiar que es llegeix bé. Són els fragments d’una vida en primera persona, una mena de diari amb un punt d’ironia de la protagonista al llarg de tot un any de la seva vida: la vida a la feina, a casa, amb l’Horacio, la seva parella, els seus dos fills encara petits i la seva millor amiga, la Kat.

Es fa un munt de reflexions de les que em permeto destacar-ne les que més m’han cridat l’atenció:

  • Em pregunto si tot això, els fills, la parella, la feina estable, són coses que he desitjat per mi mateixa o coses que han desitjat els meus pares per a mi. On s’acaba la filla, i on començo jo de veritat
  • De vegades em fa l’efecte que els homes són criatures desemparades, més que no pas els fills, i que les dones n’hem de tenir cura...”
  • Comprar, comprar, la roda eterna, les despeses, l’entramat social que ens fa presoners de feines de merda...”
  • Molts cops volem “guanyar prou per poder pagar el sou d’una dona que tingui cura dels nostres fills per tal que nosaltres puguem treballar prou hores i guanyar prou diners per pagar aquesta dona que té cura dels nostres fills
  • Les dones “són invisibles. Les dones hem estat educades per ser anònimes i ocupar el mínim espai possible.”
  • El personatge que vaig triar jo, el que fingeix que tot va bé, és massa cansat” D’alguna manera tots triem un personatge en la nostra vida, fins i tot, més d’un que va canviant segons l’entorn i les relacions que l’envolten.
  • Quants de nosaltres no som nosaltres mateixos? Quants de nosaltres no fem veure que som algú que no som?”
  • És evident que hi ha un ELLS que està damunt d’ELLS. Però aquests altres no els puc veure. Molt poca gent els pot veure. Potser els que hi ha al capdamunt no tenen ni tan sols presència física. Són el mateix sistema
  • Som “éssers invisibles. Éssers que potser hem vingut a fer alguna cosa de profit al món, a aportar el nostre gra de sorra, però que hem fracassat estrepitosament en la nostra missió. Què no l’hem sabut dur a terme

Aquesta novel·la va ser guardonada amb el Premi Llibreter 2022 i com gairebé tots els premis Llibreters que he llegit no m’ha defraudat.

GLÒRIA DE CASTRO

L’instant abans de l’impacte

Periscopi; 2022; 257 pàgines

Premi Llibreter 2022



dimarts, 9 de juliol del 2024

Escriure és viure

 

Escriure és viure, confegir

un llenguatge on habitar

 

Aquest petit volum és un recull de poesies feta pel mateix Clapés que abasten des de l’any 1982 fins al 2007 i que han estat publicades en 10 dels seus llibres. M’impressiona la seva senzillesa i la seva brevetat, però alhora la seva profunditat. Son poemes per llegir en calma i quedar-se una bona estona pensant en el que diu.

 

Solitud

 

Ni en la solitud, no creguis mai

que estàs sol del tot: t’acompanyen,

com ombres pressentides, mots, imatges,

records; potser un tendre somrís.

però és també llavors quan t’adones

que se’t va desfent la vida als dits

(car viure pot fer tant de mal!...),

i truques a una porta, i a una altra

i a una altra, i totes són closes

per a tu, llevat la de la mort.

 

 

Toledo, 2022

 

D’un certain printemps.

 

Atrapa el desig al vol

i no deixis que et fugi,

no fos cas que el temps

el tornés fonedís abans

del temps. Mira de ser

lliure per fer i desfer

(sempre) sense torbar-te

de res. Frueix de la primavera

color violeta, de l’olor

de les frèsies, dels cossos

bells, de la mar...

 

 

 

Marienbad

 

Viure és un deliri,

com escriure

com descriure’l

És anar exhumant els enigmes

que el temps ha estampat

en el marbre

descompost desfet destruït

de les estàtues

del record

mentre travessem el jardí

per l’indret on discorren

les paraules

allà on no ressonen els passos:

 

aquesta inacabable avinguda,

aquesta inabastable solitud.

 

 

 

Escurço camins, assajo nous rumbs en aquest viatge ple de paranys i falses aparences, efímer com foc de joia i palla

Desdic quan dic.

Ítaca -aleshores me n’adono- és a dins meu.

 

 

 

 

Callar al món.

Romandre

sol

amb la paraula

que malda per dir-se.

 

Ressò de silenci

doblant, només,

no més, el silenci de l’absent.

 

 

 

El so de les hores percudint

el silenci blanc del paper.

 

Pura interrogació

sense rèplica possible.

 

 

 

Aquest viure

que s’escola

devorant-se.

 

 

 

Escolta el silenci de la lleu brisa

                allí on el poema ha deixat els mots.

 

ANTONI CLAPÉS

La lentitud, la durada

Pagès editors, 2010; 136 pàgines