On son les fronteres?

 

“La casa sobresurt dalt de les feixes i ell m’espera assegut en un balancí, al porxo de la façana principal. S’ha posat a la ratlla del sol, a recer, avui fa cerç incòmode. El cotxe aixeca un núvol de pols que el vent s’encarrega d’exagerar”

En aquest llibre Francesc Serés explora els espais de la frontera. Nascut a Saidí el 1972, un poble de la franja, per tant, un poble fronterer, escriu un llibre sobre una geografia que coneix molt bé. Ja fa temps que no hi viu, però hi retorna per explicar-nos les seves històries, les històries de molta gent que hi viu, ja sigui des del naixement, o ja sigui per haver-hi immigrat, i trobar-hi una manera de viure.

“Milions d’històries es produeixen arreu del món cada any. Milions d’arguments, totes les variacions geogràfiques i culturals, totes les combinacions i hibridacions possibles, històries repetides i d’altres de noves també repetides i tanmateix, sembla que el món s’aturaria si deixéssim de contar històries”. Diferents històries, històries personals, records, fragments de vida, de la seva vida en un lloc de frontera, a on també arriben centenars d’immigrants que barregen la seva vida amb els habitants de sempre d’aquests llocs i pobles.

Els immigrants arriben als pobles de la plana de Lleida on malviuen com poden. La major part son malians, gambians i senegalesos. I són molts els que expliquen “la mateixa història doblement anònima per llunyana i comuna, pares vells, germans que no treballen i germanes que s’han de casar. A Malí no hi ha res, res de res, i totes les famílies tenen un munt de mainada que creix perquè ara no se’n moren tants com abans. Un munt de gent jove que es troba condemnada a passar els dies enmig d’un erm, tan desesperats com avorrits.”. No ens pot estranyar gens que no s’ho pensin massa i vinguin cap aquí a la cerca d’una vida molt millor que la que els espera al seu país. És molt lamentable però és així, i és un allau que fa molts que dura i que no té aturador:

“Als vuitanta, l’allau de gent que va venir de tot arreu va ser tan gran, tan intensa, tan sostinguda en el temps, que tenia la sensació que cada any havia de contenir una sorpresa. Cada temporada arribava una nova onada d’immigrants. “¿D’on vindran enguany?”. Semblava que el món rumiava durant l’hivern per enviar-nos una altra novetat a l’estiu...

... L’única certesa és el canvi, que aquí esdevé desgast. Han passat dues dècades d’ençà que van venir els primer immigrants i tot això ha quedat en no res, en un pur detritus. L’erosió és tan forta i actua tan ràpidament que d’aquí a pocs anys les parets acabaran de caure ... Està tan fet malbé que els que arriben cada any ja no tenen lloc on aixoplugar-se... Els que encara malviuen aquí hi romanen com animals desorientats, no saben com han arribat fins aquí, no saben on són i tampoc no saben on anar. No saben quanta estona durarà el seu trajecte ni si tindrà fi. Nosaltres tampoc, però encara no sabem que no ho sabem. Pensem que tot és estable i que tot durarà per sempre, però l’arribada de tota aquesta gent de vegades sembla un avís de tot el que el temps pot fabricar per a nosaltres. No hi ha ningú a recer...” Ens creiem que a nosaltres no ens pot passar, però en el món no hi ha cap certesa.

A Barcelona, i molts altres llocs del món occidental, emergeixen contradiccions com aquesta: “Les jardineres d’aquella cantonada de la plaça vessaven merda i pixats. Els dies més calorosos el ferum omplia mitja plaça i això, és clar, era inadmissible... Una cosa era teoritzar al CCCB sobre l’alteritat, la multiculturalitat i una altra molt diferent era trobar-s’ho a la plaça de Catalunya... Com que no els podien fer fora, els convertien en nòmades dins de la ciutat”. Ens omplim molt la boca, però no sabem què fer amb ells quan els tenim a prop, i també tenen tot el dret a viure amb unes condicions mínimament dignes.

“La paraula llibre conté un element de transcendència que potser cada vegada és més petit, però, en molts llocs, un llibre encara és un llibre” Un llibre d’Alcarràs, es pregunten? Quin interès pot tenir?. I curiosament al cap de força anys es va fer una pel·lícula d’èxit també amb el títol d’Alcarràs.

“Allà on ningú pensava que hi havia res, hi ha una història. Potser no una història... potser només històries minúscules, desplaçades i desencaixades, parcials, arraconades, vaporoses, difícils de descriure i possiblement mentideres, errònies. No tenen res més, adjectius i més adjectius que s’han de passar en net una vegada i una altra. Les històries se superposen i, de tan petites, s’acaben confonent, com si fos un conglomerat de pedres que encara no s’han cimentat”. I de fet així és el llibre de “La pell de la frontera”, un mosaic d’històries que no tenen res a veure una amb l’altra, però que construeixen un tot significatiu que ens empeny a reflexionar, sobre quelcom que és més a prop de nosaltres del que a vegades ens pot semblar.

Fa un repàs acurat a tot un paisatge, tant físic com humà, el paisatge que ens rodeja i que canvia amb el temps, el paisatge al que tornem al cap dels anys i que ens porta records d’altres temps, de com és i de com era.

“¿On va a parar la gent que desapareix totalment de la nostra vida? La gent amb qui hem compartit coses, que ha omplert mesos d’una manera plena, total, que ha format part del temps i de l’espai que ens acull i que construïm, aquelles persones que se’n van i que no tornen mai i que estan vives i que van construint vida per un altre lloc...” Al llarg de la nostra vida compartim estones amb moltes persones. Tenim vivències intenses amb elles. Però de cop i volta, per algun motiu que moltes vegades ni tan sols recordem, desapareixen de la nostra vida i no els tornem a veure mai més.

“Crisi vol dir “migració”, vol dir que els pobles queden buits i les cases es tanquen. Això vol dir que arriba un punt que els pobles es tornen irrecuperables, que la desertització no és tan sols un fenomen geològic”... “És el pitjor que li pot passar a una regió, que se’n vagi tothom, que se’n vagi la gent, que se’n vagin els arbres i que se’n vagin fins i tot la terra”. Hi ha moltes zones que es buiden i s’abandonen, però també és comprensible que la gent no vulgui viure en segons quins llocs.

En una casa buida on fa temps que no hi viu ningú “les passes sonen dures i fredes. En una casa habitada, les portes i els mobles absorbeixen les vibracions, són capaços d’entomar una part de la vida y del traüt que comporta. Aquí res. Cada passa en una casa buida sona com un interrogant que et demana tots els què, els on i els com. Els perquès ja no els pregunta, no els sabria contestar”. Una casa buida és sempre un espai estrany que ens planteja preguntes.

“Semblava que era possible que la història tingués algun altre camí. Avui sabem que tot estava molt més lligat que no ens pensàvem i que, molt probablement, ara hi ha massa gent que continua lligant-ho tot molt perquè res no es mogui”

“S’acaba l’estiu, s’acaba la calor, s’acaba la feina i s’acaba el llibre i s’acaba el meu temps aquí... Tot s’acaba. Recorro aquest lloc i ja no sé què més dir”

“I aleshores el que has escrit, ¿quina importància té? Tampoc no en té tanta, de tot el que podem escriure, al cap i a la fi, ¿què és el que en té? ... ”

 

FRANCESC SERÉS

La pell de la frontera

Quaderns Crema, 2014; 309 pàgines