dissabte, 13 de desembre del 2025

Les putes guerres

Arribem a la Ciutat Gran. Hem viatjat tota la nit. La nostra Mare té els ulls vermells. Porta una caixa de cartró i cadascú de nosaltres una petita maleta de roba...” Lluny de la ciutat, al camp la Mare busca protecció pels seus dos fills bessons a casa de l’Àvia. “Aquesta és la vostra Àvia. Us quedareu a casa seva durant un temps, fins que acabi la guerra”.

Els narradors són dos germans bessons que viuen a casa de l’Àvia a prop de la Ciutat Petita, un lloc indeterminat on tot el que passa està condicionat per la guerra. Malgrat que ningú els cuida, saben espavilar-se i, al mateix temps, observen i ho descriuen tot en “El Gran Quadern”, una petita llibreta.

Al poble només hi ha dones, nens, vells, i també els que han tornat de la guerra, a vegades, malferits. Tothom desitja que aquesta acabi, però ningú sap del cert quan aquest desig es complirà.

Els que han tornat de la guerra acusen a les dones: “les dones no han vist res de la guerra”. Però aquestes es defensen: “Res? Imbècil! Tenim tota la feina, tota l’angoixa; els nens per alimentar, els ferits per curar. Vosaltres, una vegada acabada la guerra tots sou herois. Mort: heroi. Sobrevivent: heroi. Mutilat: heroi. Per això heu inventat la guerra els homes. És la vostra guerra. Vosaltres l’heu volguda, feu-la, doncs, herois de merda!

En una situació de guerra que molts no volen la gent si acaba acostumant i és capaç de viure rodejada de l’horror. L’espècie humana té una gran capacitat d’adaptació a totes les circumstàncies, fins i tot, les més difícils.

Poble vell de Corbera d'Ebre, 2013


La visió i les imatges que veuen aquests bessons són esgarrifoses, però ells les acaben normalitzant, imatges que mai haurien de veure uns infants. Són les imatges que ens proporciona qualsevol guerra, que els que tenim la sort de no haver-ne viscut cap no ens podem ni imaginar.

  • Les quatre fogueres negres que hem vist des de dalt són cadàvers calcinats. Alguns han cremat molt bé, només en queden els ossos. D’altres a penes s’han socarrat. N’hi ha molts. Gran i petits. Adults i criatures. Pensem que els han matat abans i després els han apilat i ruixat amb benzina per calar-hi foc
  • Mirem la nostra Mare. Els budells li surten del ventre. Està absolutament roja. El bebè també. El cap de la nostra Mare pena del forat que ha fet l’obús

Descriu el que es viu a la rereguarda de qualsevol guerra vista a través dels ulls d’aquests dos bessons que han d’espavilar en un món hostil, mentre els rumors i les notícies de la guerra que cada dia s’acosta més, circulen entre la gent del petit poble.

Està escrit en un estil senzill, despullat amb capítols molt breus, d’una, dues o tres pàgines com a màxim, com escopinades que ens llença a tots. No cal més per deixar-nos molt clar els horrors de la guerra, de qualsevol guerra.

  • Moltes cases són buides. Els habitants han marxat definitivament o bé s’amaguen al bosc
  • Per tot arreu se senten trets i crits de dones violades
  • Van a peu amb el cap baix, fins a ‘estació on se’ls fa pujar als vagons. Cap a on i per quant temps, ningú ho sap
  • Desapareixen homes i dones sense que se’n sàpiga les causes, i les seues famílies no en sabran mai més res

Guerra, i després de la guerra, la post-guerra, moltes vegades molt més llarga i oblidada pels mitjans de comunicació, però on la misèria i la crueltat continuen.

AGOTAKRISTOF

El gran quadern

Edicions de la Magrana; 1989; 148 pàgines

Traducció Sergi Pàmies