Com que les dades estadístiques són interpretables avui fa un any vaig decidir crear-me
unes taules amb els indicadors sobre la Covid-19, i fer un seguiment personal de les mateixes, ja que no em refiava
de tot el que explicaven i encara segueixen explicant els mitjans de
comunicació i tota mena d’experts. Així jo podia fer les meves pròpies interpretacions
i també prendre les meves pròpies decisions.
Fa un any encara no havien arribat les vacunes i estàvem en l’inici de la
tercera onada amb moltes restriccions: toc de queda, mascaretes a tot arreu,
oci nocturn tancat, horaris de bars i restaurants, estadis de futbol buits, nombre
màxim de persones a les reunions, confinament, crec recordar que comarcal, ...
Les dades començaven a pujar:
Incidència
acumulada
14 dies
Taxa
De contagi
Defuncions
7 dies
Risc de rebrot
Hospital
UCI
12/12/20
196
0.92
247
166
1388
333
Ha passat un any i hi ha més del 76 % de vacunats, demà comencen a vacunar
als infants de 5 a 12 anys, ja hi ha molta gent amb la tercera dosi,
pràcticament no hi ha restriccions: han desaparegut els confinaments i el toc
de queda, l’oci nocturn està obert i els bars i restaurants no pateixen
restriccions, mascaretes només a interiors... La sensació és que ja
pràcticament podem fer el que volem, encara que no és del tot cert. Fa un parell de setmanes es va començar a
demanar el passaport Covid per entrar a bars, restaurants, gimnasos i
residències.
Les dades actuals no estan massa lluny de les que teníem fa
un any, i fins i tot, algunes estan molt pitjor.
Incidència
acumulada
14 dies
Taxa
De contagi
Defuncions
7 dies
Risc de rebrot
Hospital
UCI
12/12/21
403
1.22
42
478
1013
237
Fa un mes que els indicadors pugen dia rere dia i setmana rere
setmana. Estem en la sisena onada. Com que partíem d’una
situació molt millor la pujada ha estat molt més lenta. Però la incidència acumulada
i el risc de rebrot son el doble que fa un any, la taxa de contagi està molt
per sobre de l’1 des de fa més d’un mes. El nombre d’hospitalitzacions i de
malalts ingressats a la UCI està una mica per sota del de fa un any, però
tampoc hi ha tanta diferència. I està clar que amb les festes que tenim a tocar
anirem a pitjor.
La única dada que ha millorat és el nombre de defuncions. Aquí podríem pensar
que Darwin tenia raó, i els més febles de l’espècie ja vam morir, i els que
quedem som més resistents a la malaltia.
La conclusió és que amb un any tampoc hem millorat tant, i el que hem de fer és pensar que
ens toca conviure amb aquest virus i amb la malaltia que genera, tan si ens agrada com si no. Tenim com a individus
i com a societat més eines per combatre aquest virus: vacunes, alguns
medicaments, ... i alguns elements d’autoprotecció com la mascareta, la
distància física, i evitar situacions que podem considerar de risc. Potser ja
estem en un moment en que els governs i les autoritats sanitàries el que
haurien de fer és deixar d’imposar restriccions i dedicar el temps simplement a
millorar la comunicació a la població i treballar també per tenir un millor
sistema de rastreig que no sembla que hagi millorat massa i del que expliquen ben poca cosa. En dues setmanes hem
passat de poc més del 5% de positivitat de les proves a superar el 9 %. Aquest
índex ha entrat els darrers dies en una progressió espectacular.
La humanitat al llarg de la seva història ha patit diferents pandèmies i ha
sobreviscut. També sobreviurem a aquesta. El que potser no sobreviurem és a
aquesta inoculació de la por que els governs estan utilitzant a la seva
conveniència i que acceptem sense reacció.
Aviat portarem dos anys de pandèmia i de ben segur, que el xoc inicial que
va suposar i tot el que ha passat en aquest temps ha canviat la forma de
relacionar-nos. L’ésser humà sap adaptar-se a totes les circumstàncies que li
toquen viure i aquesta no és una excepció. I els diferents poders també saben aprofitar
totes les oportunitats en benefici seu, i aquesta tampoc és ni serà una
excepció: no ens deixem entabanar per alguns encantadors de serps que n'hi ha molts.
Konrad Lorenz és considerat el pare de l’etologia. Recordo imatges seves a
la televisió en blanc i negre. Un venerable avi de barba blanca seguit per unes
oques petites. Anaven a tot arreu on anava ell, com si ell fos la seva mare.
Això s’explica pel concepte de l’empremta al néixer: les oques segueixen a la
primera figura que veuen al néixer, per aquesta raó seguien al K. Lorenz.
Desconeixia del tot el seu passat nazi que m’ha descobert aquesta novel·la
de Martí Domínguez escrita en forma de memòries del propi K. Lorenz.
“Soc l’únic nazi Premi Nobel. I l’únic Premi Nobel que haja participat
en un genocidi”... Malgrat no haver matat a ningú i no haver participat
directament en els camps d’extermini... “Vaig fer la meva feina, al principi
amb entusiasme, completament integrat en la doctrina del nazisme, i d’una
manera irrevocable. Al mateix temps, les meves idees i articles científics
varen servir per consolidar i aguditzar la neteja ètnica, i sense poder-se dir
que foren un element clau, si que és indubtable que ajudaren al complet
entreteixit de la doctrina de l’holocaust. Vaig ser un dels seus ideòlegs més
purs”
Al llarg de les entrevistes que van seguir el lliurament del Premi Nobel de
Medicina va intentar ocultar el seu passat nazi el més possible, tot i no
mentir mai del tot. “Vaig esquivar les preguntes més conflictives”
Finalitzada la guerra la major part dels científics implicats directament
amb el nazisme van recuperar els seus llocs a la Universitat i al món científic
com si res haguera passat, com si res hagueren fet. Llegir això em sorprèn.
Martí Domínguez situa a K. Lorenz en un camp de concentració on comença a
escriure “En aquell barracot del camp de concentració de Kirov, varen
començar aquestes notes sobre la meva vida, escrites un poc a rajaploma, amb
una arma apuntant-me al cap. Estàvem a inicis del mes d’agost del 1944 i
m’anava la vida en contar-ho tot”
Platja d'Argelers, febrer 2010
Reflexiona sobre el que ha fet al llarg de la guerra. “He fet coses
terribles en aquesta maleïda guerra”...“La guerra trau l’animal que tots
portem a dins. No som responsables: lluitem per sobreviure. Els culpables són
els que ens van ficar a la gola del llop”...“Francament, no estic gaire
segur d’això. Crec que tots som una mica culpables. Ens podríem haver negat a
acceptar algunes ordres...”
Planteja si realment hauria pogut fer una altra cosa. “Una ordre és una
ordre. Però, s’hi podria haver negat? ... No resultava gens fàcil d’escatir què
era fruit de les ordres rebudes i què del nostre compromís i voluntat.”
Quan Hitler envaeix Àustria Lorenz no és un jove, “amb trenta-cinc anys
ja saps que vols de la vida”. De fet, “l’ideari nacionalsocialista no
m’era aliè, ni a mi ni a la meva família”
Reconeix haver-se beneficiat directament de la situació: “Molts de
nosaltres ens beneficiàrem de la caiguda dels jueus i dels comunistes, ocupàrem
els seus llocs de treball, ens quedàrem els seus apartaments... I ho fèiem
sense cap complex, sense cap remordiment, ens sentíem amb dret a tot allò i més”
Algunes de les seves afirmacions fan estremir “Hi ha homes amb bons gens
i altres amb gens dolents... La continua aparició de persones amb deficiències
constitueixen un perill... Cal, per tant, extraure els individus que posen en
risc la salut del nostre poble, i sobretot el futur saludable de la nostra
raça... Cal evitar la reproducció dels tarats, dels idiotes, dels éssers
inferiors, i sobretot la mescla de races, pel bé de la salut del poble alemany”.
Aquestes idees són un perill, sobretot quan algú decideix portar-les a la
pràctica. “Tots estàvem a favor de l’eugenèsia en casos clars de retard
mental, malalties degeneratives... Però, els pobles tenien drets? Un poble més
fort tenia dret a aniquilar-ne un de més dèbil?”
“Els eslaus... eren vists pels nazis com a subhumans. A qui li importa
aquella gent? Nosaltres, els de la raça ària érem superhomes”. Quan es
pensa en aquest termes, i encara avui en dia hi ha molta gent que té idees
semblants, es pot entrar amb facilitat en una deriva molt perillosa.
Així ho justificava el que amb els anys obtindria el Nobel: “Vaig creure
plenament en tot allò. Era conscient que aquella filosofia era cruel i inhumana...
Estava convençut que era un mal que havíem d’acomplir amb l’objectiu de
conquerir més salut per a l’espècie humana, de la mateixa manera que de vegades
cal podar un arbre en excés esponerós, i cal sacrificar algunes belles branques
que posen en risc la salut de l’arbre sencer. Que aquelles branques foren
milers de persones, milers de polonesos, milers de jueus, o milers d’eslaus,
tant se valia. Milers o milions... Nosaltres érem el poble elegit, la raça pura
que calia preservar.” Si un grup humà es considera superior als altres
aviat es pensa “que calia apartar les pomes podrides, les peces defectuoses.
Apartar-les, i, és clar, destruir-les”
“En general, el poble alemany no tenia plena constància que s’estiguera
produint aquell genocidi.... Fins i tot, quan els indicis eren tan patents,
preferíem no pensar-hi, ni traure’n conclusions. Hi hagué un procés de ceguesa
voluntària col·lectiva... Quan K. Lorenz pren consciència del que passa:
“Allò em va neguitejar, em va corprendre, em va fer dubtar. Fins i tot em va
trasbalsar. Però jo havia fet massa camí per a retrocedir: ja era un d’ells. I
calia seguir endavant, a qualsevol preu, sense mirar enrere... Tot allò va
abocar el nostre poble cap a l’abisme. Una mena de gran secta enlluernada per
unes promeses... Ens creiem amb dret a tot i a exigir l’usdefruit de tot”.
“Ens crèiem de veres que totes les coses bones que havia creat la
civilització eren obra nostra, de la nostra raça, i que les altres, amb la seva
simple existència, les posaven en greu perill”
“Costa molt poc matar a un ésser humà... I un colp has començat, la
resta d’assassinats venen tot seguit com una rutina assumida. Sense fer gaires
preguntes. Sense fer-ne cap, en realitat. Foren molt pocs els homes que es
negaren a participar en aquelles matances... Hi ha una pulsió evolutiva que ha
de ser adaptativa, i que fa que el subordinat acate les ordres, siguen quines
siguen aquestes. L’educació rebuda... en el si de la teva societat reafirmen i
interioritzen aquesta tendència a l’obediència més orba i inhumana”
A principis del 44, treballa a disgust en un psiquiàtric lluny de la seva
família. Voldria una altra feina. Li ofereixen una feina que implica tacar-se
de sang, posar en pràctica alguna de les seves teories. No es veu capaç de
fer-ho, i malgrat la seva poca experiència, acaba treballant de metge en un
búnquer de campanya en mig d’un bombardeig.
“Allò era el que volia el Führer ” Fe cega en el que deia i ordenava
Hitler. “Era una mena de creença sobrenatural de caire religiós... vingut a
deslliurar el món dels subhumans”
És fet presoner, com molts més alemanys: “L’únic que ens consolava era
l’arribada de l’arma secreta; una arma que esborraria per sempre de la terra el
nostre enemic. I venjaria, d’una manera temible i immisericorde, els estimats
companys caiguts en la batalla. Hi crèiem fermament.” Això pensava en la
fila de presoners, mentre contemplava la destrucció del camp de batalla amb
morts pudents arreu. Encara tenien l’esperança en el triomf.
“Aquells quatre anys que vaig estar empresonat, purgaven els meus
pecats?”
“Puc assegurar que soc un home nou. Un home distint. I, sobretot, un
home penedit dels seus actes. I en base a això confie a recuperar, tan aviat
com siga possible, la meva llibertat”, però, amb tot, encara afirma que “soc
partidari de l’eugenèsia, de l’aniquilació programada dels individus menys
aptes, i d’evitar a tota costa la possibilitat que es puguen reproduir”
¿Tots els nostres actes es poden justificar com a fruit de l’esperit del
temps que ens toca viure? Aquest esperit “no ens eximeix de les
conseqüències dels nostres actes particulars... Mai no s’està prou alerta amb l’esperit
del temps, mai no s’empra prou la raó en contra del dogmatisme ideològic,
en contra de la imposició intel·lectual, vinga d’on vinga... ”
M’ha agradat i he gaudit de la seva lectura. Fa reflexionar com una part
important del que pensem i del que fem està marcat per les idees majoritàries
que ens envolten i que sempre resulta més fàcil deixar-se portar per l’esperit
del temps que revelar-se en contra. Cal estar sempre amatents a no
deixar-se arrossegar per aquest esperit del temps que amb gran facilitat ens pot
induir a comportaments del tot indesitjables. Per molt que ens sembli del tot
impossible, cap de nosaltres està exempt de que ens pugui passar.
Aquest llibre va ser
premi Llibreter 2018 d’altres literatures. El personatge principal, Ludovica
Fernades Mano que mor el 5 d’octubre de 2010 amb 85 anys, és un personatge real.
“A la Ludovica mai no li havia agradat el cel. De petita ja la
turmentava un horror els espais oberts. Se sentia, en sortir de casa, fràgil i
vulnerable, com una tortuga a qui haguessin arrencat la closca”
Núvols, juny 2020
Ludovica viu a Luanda, capital d’Angola amb la seva germana i el seu marit,
en l’últim pis d’un bloc luxós. Té un gos pastor alemany albí, el Fantasma. Arriba
la revolta i es declara la independència d’Angola. El desordre s’instal·la als
carrers. La pregunta és què fer?
La germana i el cunyat desapareixen d’una forma misteriosa. Ludo no sap què
ha passat. Es queda sola al pis i es tanca a dins construint una paret de
totxos en la porta d’entrada.
Sola a casa passa molta por. Amb el
temps comencen a escassejar els aliments. Ja no hi ha aigua corrent i tampoc
electricitat i la Ludovica se les ha d’enginyar per sobreviure allà reclosa en
el seu àtic.
Es van desgranant històries d’un país que viu temps convulsos. El que veu i
viu la Ludo des del seu àtic allunyada i aïllada del món que l’envolta, però
també episodis del que passa a fora amb un recull de personatges i fet
singulars que son una mostra el que passava en aquella l’Angola d’aquells anys.
“En aquest país tot desapareix. Potser és que el país sencer és en vies de
desaparèixer, un poble aquí, un altre allà, quan ens n’adonarem ja no existirà
res”
La Ludo és descoberta en el seu “pis amagatall” per un nen de 7 anys, i
aleshores trenca la paret, i surt a l’exterior. “Ara que m’he fet vella
m’assalten els records, increïblement nítids, de coses passades. Com si algú, a
dins del meu cap, s’entretingués a fullejar un vell àlbum fotogràfic”. En
tot el llarg període que ha estat tancada, ha escrit una mena de diari, i quan
se li va acabar el paper escrivia a les parets.
“Déu pesa les ànimes en una balança. En un dels platets hi ha l’ànima,
en l’altre les llàgrimes dels qui l’han plorat. Si ningú no la plora, l’ànima
se’n va cap a l’infern. Si hi ha hagut prou llàgrimes, i prou sentides, puja
cap el cel... Van al cel les persones que els altres troben a faltar. El
paradís és l’espai que ocupem en el cor dels altres”
“Els errors ens corregeixen. Potser el que cal és oblidar. Hauríem de
practicar l’oblit... El pare no vol oblidar. Oblidar és morir. Oblidar és
una rendició”
Anem coneixent personatges. Les seves històries queden penjades, però els
tornem a retrobar cap al final del llibre i coneixem les interrelacions entre
ells i com acaba el que la narració havia deixat a mitges al principi. Es van
desvetllant els desenllaços dels diferents personatges amb compte gotes, de forma
una mica desordenada. Això obliga en alguns moments a tornar enrere i revisar el
que ja s’ha llegit.
