Antany

Què és Antany?  Segons el diccionari de l’IEC és sinònim d’antigor, temps passat. I on és?

“L’Antany és un lloc situat al bell mig de l’univers. Si volguéssim creuar l’Antany de nord a sud a bon pas trigaríem una hora. I d’est a oest, el mateix. I si algú se li acudís de vorejar l’Antany a pas lent, tot contemplant-ne els detalls i reflexionant-hi, necessitaria un dia sencer. Des de bon matí fins al vespre”

És un petit territori imaginari al bell mig de Polònia on hi viuen Genowefa i Michal amb la seva família, fills i nets. Al llarg de la novel·la viurem tota la història del segle XX a Europa i, al mateix temps, la saga d’aquesta família.

 

Tot comença el 1914. Dos soldats tsaristes venen a buscar a Michal per anar a la guerra. Deixa a la Genowefa, la seva dona, sense saber que està embarassada. La guerra s’allarga i en Michal no torna fins l’estiu del 1919. Entremig neix la Misia que com tothom té el seu àngel. Els àngels “estan assignats a cada cosa, cada animal i a cada planta de l’univers... Veuen més coses que els homes, però no pas tot”

“L’home aprèn del món, de les circumstàncies, adquireix coneixements sobre les coses i sobre ell mateix... Un àngel no ha d’agafar res de fora, sinó que aprèn a còpia de buscar al seu interior. Conté tota la coneixença del món i de si mateix. Déu, l’ha fet així”. En canvi, “l’home és un ésser estúpid que ha d’aprendre. Així doncs, s’arrebossa de coneixements”

“Com tots els humans, la Misia va néixer feta a miques, incompleta, a trossos. Cada cosa va arribar pel seu compte: veure, olorar, entendre, sentir, pressentir i experimentar. El seu cosset obeïa reflexos i instints. Tota la vida futura de la Misia havia de consistir a reunir-ho tot en una sola peça i, a continuació, permetre que es descompongués.”

Al llarg de la narració podem llegir reflexions sorprenents:

• “La gent es pensa que viu amb més intensitat que els animals, els vegetals i, no cal dir-ho de les coses. Els animals intueixen que viuen amb més intensitat que els coses. I les coses duren, i en aquesta duració hi ha més vida que en lloc”
• “Si alguna vegada mirem els objectes de prop i amb els ulls tancats per no deixar-nos enganyar per les aparences que totes les coses creen al seu voltant, si ens permeten el luxe de la desconfiança, podrem veure, encara que sigui només per un instant, el seu rostre veritable.”
• “El joc és una mena d’itineraris on, a cada instant, s’ha de fer una elecció... L’elecció es fa tota sola, però el jugador té sovint la sensació que tria d’una manera conscient. Això el pot esparverar, perquè de sobte se sent responsable del lloc on pot anar a parar i de les coses que allà li puguin passar”
• “Qui soc!, es pregunta Déu, “Un déu o un home? O potser soc totes dues coses alhora? O cap d’elles? Soc jo qui he creat als humans, o ells m’han creat a mi?”
• “La lluna no és més que una màscara del sol. El sol se la posa quan surt a la nit per vigilar el món. La lluna té poca memòria i no es recorda del que va passar fa un mes”
  
  
  
  
• “Imaginar-se coses és, en el fons, crear-les; és com estendre el pont d’aliança entre la matèria i l’esperit. Sobretot, si algú ho fa sovint i amb gran intensitat. Aleshores, la imatge es converteix en una gota de matèria i s’uneix als fluxos de la vida. De tant en tant, pel camí, s’hi produeix alguna deformació o algun canvi. O sigui que tots els desitjos humans es compleixen si son prou forts. Tanmateix, no sempre ho fan exactament com ens ho esperàvem”

Al novembre del 1928 neix un segon fill, l’Izydor.

A Antany i viu més gent i coneixem les seves vicissituds i les seves cabòries (els Boski, l’Espiqueta, la Florentynka, l’Home Dolent,...). La Misia es casa amb el Pawel Boski (1936) i tenen sis fills. L’Espiqueta té una filla amb l’Home Dolent, la Ruta. Ruta i Izydor es fan amics i passegen per diferents indrets d’Antany.

“Aquí s’acaba l’Antany i, més enllà, no hi ha res... Aquí tot s’acaba...” Segons la Ruta ningú ha sortit de l’Antany: “Tots ells només s’ho han imaginat. Surten de viatge, arriben a aquesta frontera, i es queden paralitzats. I potser somien ... Un dia la mare em va ensenyar aquesta gent petrificada... No es belluguen, tenen els ulls esbatanats. Després al cap d’un temps es desperten, tornen a casa, i prenen els seus somnis per records.”

I segueixen les reflexions: “La gent té por d’allò que és inestable i versàtil i, per això, s’ha empescat una cosa que no existeix, la invariabilitat, i ha decidit que tot és etern i constant és perfecte. En conseqüència, ha atribuït la invariabilitat a Déu. I, d’aquesta manera, ha perdut la capacitat d’entendre’l”

S’escolten els tambors de guerra a Antany: l’arribada dels alemanys, la matança dels jueus, la retirada i l’arribada dels russos. Una guerra mai és innòcua, sempre té conseqüències en les persones que la viuen; tot son malvestats: execucions, morts violacions... No porta res de bo. Ben bé que ho sabem, però es repeteixen i repeteixen.

Russos i alemanys s’enfronten a Antany. Els seus habitants fugen al bosc. “A tot l’Antany no hi havia ningú. Dins de l’aire es bombava el so dels batents de les portes del graner sacsejats pel vent... La pineda esclarissada era plena d’arbres truncats i fumejava. A terra s’obrien uns clots enormes. El dia abans devia haver passat per allà la fi del món. Entre l’herba espigada hi havia centenars de cossos humans que es refredaven. La sang s’evaporava en forma d’un tuf vermell cap al cel gris... Les ànimes s’esmunyien dels cossos, desconcertades i atuïdes. Feien tentines com si fossin ombres o globus transparents... N’hi havia centenars, potser milers.”

Corbera d'Ebre, 2013

 

La novel·la s’acosta a la seva fi i la vida dels protagonistes també. Primer són la Genowefa i en Michal i després la Misia. “A poc a poc s’anaven fent a la idea que la Misia moriria. Se n’aniria a un altre lloc... desapareixien... els seus pensaments, les seves paraules, els esdeveniments en què havia participat, vulgars i corrents com la seva vida... Quan contemplaven la Misia asseguda al llit ... i el posat absent, es preguntaven com devien ser els seus pensaments. Estaven estripats, fets miques, com les seves paraules? Potser, amagats ben al fons de la ment, havien conservat tota la frescor i la força? O més aviat s’havien convertit en simples imatges plenes de color i de perspectives? També admetien la possibilitat que la Misia hagués deixat de pensar...”

Després de la Misia, l’Izydor que viu en una residència: “El temps es un asil de vells no transcorre de la mateix manera que pertot arreu, el seu corrent és més minso. L’Izydor anava decaient en forces de mes a mes... Estava decebut. Creia que la vellesa obria un tercer ull que permetria veure-ho tot de banda a banda, que ajudava a entendre com funciona el món. Però res s’havia aclarit. Només li feien mal els ossos i no podia dormir... A la nit se li apareixien sovint les imatges de sempre... cada vegada li semblaven més descolorides i borroses... Aprenia a oblidar, perquè l’oblit li donava consol... Va deixar de poder caminar... moria a poc a poc... Aquest morir era un procés de desintegració sistemàtica de tot allò que havia estat. Era un procés en cascada, irreversible... Com si algú esborrés les informacions desactualizades... Van empal·lidir els llocs estimats, després les cares de les persones estimades, els seus noms, i finalment, tothom va caure en l’oblit. Es van perdre els sentiments... les emocions de feia anys, els desespers, les alegries... ”

Amb gairebé tota la família morta, a la casa encara s’amunteguen els objectes polsosos que des de sempre han estat allà: “Has tornat massa tard... Tot s’ha acabat. És l’hora de morir”

L’Antany ha quedat buit, com sempre queda buit el lloc on hem viscut quan morim. Allà resten quiets els objectes dels que ens hem rodejat en vida.

El llibre m’ha agradat molt. L’autora, Olga Tokarczuk, tot hi haver guanyat el Premi Nobel de 2018 és per a mi tota una desconeguda. De ben segur que reincidiré properament en la lectura de més obres seves.

OLGA TOKARCZUK

Un lloc anomenat Antany

Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski

Ed.Proa, 2020; original 1992; 316 pàgines

 

No hauria de ser tan difícil, no?

La història és una mica llarga però intentaré no oblidar-me detalls.

El 21 de setembre d’enguany la empresa Nedgia a través d’Elecnor van realitzar la inspecció periòdica obligatòria de la instal·lació del gas al domicili de la mare. L’inspector era castellanoparlant, però no vaig tenir cap problema per parlar en català. No van detectar cap anomalia i aquell mateix dia vaig rebre el certificat de la inspecció. Aquest era en castellà. Vaig pensar que era així perquè no l’havia demanat en català. De fet, no m’ho van preguntar.

 

Al cap de pocs dies, en concret el 7 d’octubre, em tocava la inspecció al meu domicili. En aquest cas la inspectora era catalanoparlant. Alertat pel que havia passat feia poc, vaig demanar rebre el certificat en català. Em va dir que cap problema, i em va mostrar com ho feia constar en la seva aplicació del mòbil. De nou vaig rebre el certificat en castellà.

Una mica emprenyat vaig reclamar a través d’un formulari que vaig trobar a la seva web, i també al telèfon d'atenció al client. Em van dir que cap problema, i que me l'enviarien en català.

L'11 d'octubre rebo un correu electrònic escrit en castellà i on em diuen que m'adjunten el document que he sol·licitat:

“Estimado Señor:

Hemos recibido su solicitud, remitimos el documento solicitado. Ante cualquier consulta no dude en contactarnos por los medios que la empresa pone a su disposición.

Un cordial saludo”

Quina és la meva sorpresa quan obro el certificat adjunt i aquest continua escrit en castellà. Torno a trucar al telèfon d'atenció al client i reclamo rebre el certificat en català per segona vegada. Han passat els dies i ja no he tingut cap més resposta des de Nedgia, i per tant, segueixo sense tenir el certificat en català, tal com considero que és el meu dret després d'haver-ho sol·licitat així per tres vegades: la inicial en el moment de la inspecció, i dues vegades més al telèfon d’atenció al client de la companyia

Ja cansat de picar a una porta que malgrat tota la amabilitat de les persones que m’han atès considero que està tancada, i que és una via de reclamació del tot esgotada decideixo elevar la meva queixa a l’Agència Catalana del Consum, i al mateix temps fer públic aquest nou atemptat als drets lingüístics que com a català suposo que tinc.

Penso que no és tan difícil escriure un certificat en català tal com he sol·licitat, i que si no ho fan és simplement perquè no els hi dona la gana.

El darrer capítol de la història s'ha produït el 23 de novembre a la tarda. Els hi havia fet arribat per twitter l'enllaç a aquest escrit, i m'havien respost que ells sempre respecten la preferència lingüística del client. Evidentment els hi vaig respondre que no era el meu cas. 

La tarda del 23 de novembre m'ha trucat per disculpar-se i dir-me que han revisat que tinc activada com a llengua preferent el català i que no entenen com ha pogut passar. Els hi he demanat que em re-enviessen el certificat en català i la resposta ha estat que no és possible, ja que un cop generats els certificats no es poden tornar a generar. O sigui que tant si vull com no em quedo amb el certificat en català.  

PD. Agrairia que tothom que llegeixi aquest escrit de queixa d’un català emprenyat en faci tota la divulgació possible.

Dues novel·les de Francesc Trabal

FRANCESC TRABAL

Novel·les II: Vals i Temperatura

Quaderns Crema; 2018; 465 pàgines

Aquest segon volum inclou dues novel·les: Vals i Temperatura.

Vals (1935)

El protagonista principal de Vals és Zeni, un jove que està en boca de tots, sobretot de les noies. “Zeni començava a trobar-se encastat a la normalitat estiuenca... I no tenia temps d’aturar-se a pensar si s’hi trobava bé o no, si li passava el temps de pressa, si li’n quedava un record inesborrable, ni si totes aquelles amistats noves deixarien rastre”

Zeni, marxa a Viena i pregunta a Teresa, una noia que li agrada, que vol que li porti. Aquesta li demana un vals. Torna de Viena amb un vals a la mà, però Teresa ja no viu a Barcelona.

 

Comencen les preocupacions per les noies i les relacions amb elles que s’acabarà convertint en l’eix de la novel·la. “Fins ara no havia pensat mai en aquesta preocupació de molt amics meus que és el festeig, el matrimoni, sentir-se atret pels encants de l’altre sexe. I de sobte m’hi he sentit lligat, m’hi he sentit pres. Jo també vivia dins aquesta preocupació... ¿Per què no poder viure sense aquesta preocupació?”

Viu envoltat de noies. Papalloneja amb elles i no està clar qui li agrada més. En té algunes de més favorites que altres però totes li plauen.

Segons la seva mare “totes les noies són iguals: davant d’un xicot no saben el que els passa. Sou vosaltres els qui heu de tenir enteniment per elles. El pecat més gran, Zeni, és d’aprofitar-se precisament d’un estat sentimental d’una noia. Si sou vosaltres que el provoqueu, voluntàriament o no, almenys heu de sentir la responsabilitat d’evitar-ne les conseqüències”

Passa diferents èpoques. Ara li agrada una, ara li agrada una altra, però les seves relacions són una mena de muntanya russa: “la vida semblava muntada damunt d’una desagradable plataforma d’aquelles que en els parcs d’atraccions combinen sotracs i empentes fent difícil de caminar-hi”

Una nova relació substituïa l’anterior; aquesta sempre semblava que seria la definitiva, però no era així. No sempre era ell el responsable d’aquests canvis... “No sé què he fet, que m’ha passat, com han passat els dies. Estava com atarantat, em sentia el cap ple de ressons eixordadors...”

La mare “pensava que així aprendria a desvetllar-se, i que, a la seva edat, era millor que es desfés en neguits innocus amb noies de la seva classe que no pas que s’hagués tornat un viciós, segons quines companyies hagués tingut”

Zeni “s’adonava per moments de la inútil fúria amb què es desdoblava, però un vertigen irrefrenable se l’enduia... Tenia prou cura, en un moment donat, de trencar els ambients en perill d’esdevenir relliscosos... El vals havia començat. De cap a cap del dia, de banda a banda del seu escenari, Zeni no parava de lligar giravoltes... Un sol ritme el movia, i aviat no se sabé si el ritme era ell, si era ell qui l’infonia a tot el que el voltava. La seva sola presència, el seu somriure... El seu vals no tenia ni començament ni fi, no podria aturar-se: si no tot el castell s’esmicolaria... El seu joc, el seu vals, prenia formes d’eternitat”.

Però el vals s’atura i Zeni acaba fugint del seu destí, de la vida que porta en una fugida endavant que no sap on el portarà...

Temperatura (1947)

Si a “Vals” el protagonista és masculí, a “Temperatura” és femení, Anna.

Comença amb Anna i el seu marit Artur de viatge a bord d’un vaixell. Anna després d’un “incident” que podríem qualificar d’insignificant amb un passatger anomenat Herbert es fa un munt de preguntes “”Per què m’he deixat dur per un caprici? És a dir, caprici no: no ha estat un caprici, ha estat molt més fort. Ha estat un impuls irreflexiu. O més aviat reflexiu... No he pogut frenar; no he pogut! Al revés he deixat que arribés he precipitat la cosa...I en aquell instant he deixat de ser jo mateixa. No era jo... He deixat fer. He deixat que, fora de mi, actuessin certes forces desconegudes... Segurament no pensava en res, però estava gaudint, gaudint sense cap malícia, sense cap propòsit.. L’únic que sento ara, igual que aleshores, és aquella sensació imperativa, feroç, que jo mateixa em desconeixia, de necessitar alguna cosa, alguna cosa més”

Maig 2017

L’autor ens transmet les seves reflexions sobre la novel·la en els fragments que considero més interessants.

“L’únic que tenia forma era el primer capítol, els primers paràgrafs. Això era tot el que estava escrit; i així i tot, suposant que me l’arrabassessin, ¿què se me’n donava? Si desapareixien els papers no podrien pas robar-me Anna I Herbert, que ja començaven a tenir vida, que ja vivien dintre meu”

“Anna era meva. De ningú més. Només meva. Tota meva. De cap a peus, de fora a dintre. Meva com jo mateix. I ningú no podria mai arrabassar-me-la. Meva per sempre més. Passés el que passés a la novel·la. Fes el que fes”... “Ella ja existeix. Ella existeix més que jo mateix. Ella serà, en tot cas, qui farà de mi el que ella vulgui. Però ningú ho sap. Ningú no la coneix. Ningú no l’ha vist mai. Ningú mai no la veurà. Només jo”

Anna demana el divorci malgrat que “Artur li hauria donat tots els gustos, diners, festes, viatges, sí en realitat, potser tot l’avorrit de la vida...”

De sobte desapareix del vaixell al mig del gran oceà. Deixa una nota on diu que marxa de vacances, la resta de personatges amenacen en fer vaga i l’autor la defensa: “Anna està fruint en aquests instants de les seves vacances, i un perfecte dret hi té...”

En diverses ocasions Anna es presenta davant de l’autor enfadada per discutir com ha de seguir la història que està escrivint. “¿Per què no em va deixar tranquil·la i ara ningú es preocuparia de mi...? ¿O bé és que soc una simple joguina seva?... I ¿amb quin dret?”

Anna és una dona plena de dubtes i interrogants, però vol ser una dona alliberada que desitja fer la seva vida i tracta de posar-ho en pràctica. “¿Qui sóc? ¿Què he fet? ¿Què faig? ¿Què puc fer? ¿Què faré?” Preguntes que ens em fet tots nosaltres algun cop a la vida o més d’un cop.

S’independitza i aconsegueix progressar en la seva feina. “Va poder comprovar que el seu experiment no havia fallat. Que era exactament això. Això mateix... Era purament confiança en ella mateixa. Era fer el que s’havia proposat fer.”

“... Gaudia de sentir-se tota sola en llibertat. No li faltava res. Sola, arribava a trobar aquell punt dolç de felicitat que tantes vegades hauria imaginat...”

En un fragment Trabal fa una crítica a la mena de turisme que s’ha imposat amb el temps “¿Què és el que podem pretendre de conèixer només amb instantànies fotogràfiques preses amb l’únic objectiu de la nostra retina? M’he arribat a convèncer que si volem saber res de la humanitat del seu ritme, del seu objecte, del seu present i del seu futur, hem de despullar-nos completament i ens hem de barrejar amb la multitud, fent tots els esforços per pensar i actuar com qualsevol altre i com tothom...”

També reflexiona sobre el treball “El món és treball... El treball com a forma de vida. El treball com a únic objecte del viure... No hi ha temps per a res més. Així, s’ha aconseguit esborrar l’antiga idea de llibertat. Avui la llibertat és el treball. Ara, què jo tinc els meus dubtes: ¿de quina llibertat es tracta?... Amb els diners que rebo pel meu treball, compro el que em fa falta, el que necessito... ¿El treball em dona llibertat?... ¿Satisfà els meus desigs?... Però no és tan sols això... S’ha anat molt més enllà... El treball ha deixat de ser enutjós, molest, avui per avui és la distracció mateixa; és el divertiment de l’època... Es vol convertir el treball, l’acte de treballar, el treballar en el desideràtum de la humanitat. I no trigarem gaire a veure que el pitjor mal que ens pot esdevenir, el càstig més terrible, serà haver-se de passar una part del temps sense necessitat de treballar... Fora d’això, l’home està perdut. Fora del seu treball, l’home s’avorreix. Només pensa en el moment que podrà tornar-hi”. No sempre és així, però és ben cert que hi ha persones que viuen en aquest neguit sobre el treball.

Anna es fa preguntes que no aconsegueix resoldre “¿El que desitjo? ¿Quin és l’objecte de la meva vida? ¿No persegueixo trobar la meva personalitat? ¿La meva pròpia, la meva real, la meva oculta personalitat?”... “¿Qui soc? ¿Què soc? ¿Què represento? ¿Què significo? ¿Què deixo? ¿Què faig? ¿Qui pot aprofitar la meva vida? ¿Què vol dir el meu pas per aquest món? ...”

Tots aquests dubtes i interrogants que no es pot treure de sobre la condueixen a  visitar l’autor per veure si els pot resoldre.

 

Sense desobediència no avancem

El títol d’aquest petit llibre, “Desobediència i democràcia”, em va cridar l’atenció a la prestatgeria de novetats de la biblioteca. Howard Zinn, historiador, politòleg i anarquista estatunidenc, el va escriure el 1968 en resposta a un llibre del jutge del Tribunal Suprem dels EUA Abe Fortas. Malgrat els anys que han passat gairebé tots els seus raonament es poden aplicar en el context català actual.

Xavier Antich acaba el seu pròleg amb aquest contundent paràgraf: “Davant la tendència a l’immobilisme de l’estat de dret, fins i tot davant les seves pretensions a bloquejar modificacions fonamentals, a través del blindatge de les lleis emparada en la força dels poders de l’Estat, la desobediència civil no és només legítima, sinó radicalment desitjable. Políticament, moralment i estratègicament desitjable. I així ha de ser defensada i, arribat al cas, practicada”

 

Howard Zinn ens presenta nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre. En repassarem algunes:

Més enllà de les finalitats morals, l’imperi de la llei té valor intrínsec.

“La majoria tenim un cert grau de compromís amb la llei en general. Els motius d’aquest respecte tenen arrels profundes en el passat”... Ara bé, “assumir que tota llei ha de ser obeïda és donar carta blanca al govern, una cosa que la ciutadania d’un país democràtic no hauria de fer mai”

Les persones que practiquen la desobediència a les lleis injustes no són delinqüents. Una llei pel simple fet de ser una llei no té perquè ser justa.

“La democràcia o bé millora constantment o bé es deteriora... Es bo que els ciutadans aprenguin que si una llei compromet seriosament els drets humans cal violar-la, que hi ha situacions intolerables.”

“La desobediència civil no només ha de ser tolerada: és una veritable necessitat, si volem tenir una societat realment democràtica”

“La tendència de les societats és a continuar sent tal com son. En la història humana, la rebel·lió no passa de ser una reacció poc habitual al patiment; tenim infinitament més exemples de passivitat davant l’explotació i submissió a l’autoritat que no pas de revolta”.

La persona que comet desobediència civil ha d’acceptar com a just el càstig que se li imposi.

“Quan s’accepten decisions injustes, la injustícia s’autoritza i es perpetua” Quan s’accepta “la perpetuació de l’statu quo amb les mínimes pertorbacions i les reformes més limitades possibles” vivim en una societat condemnada a no avançar.

La desobediència civil ha de ser perfectament no-violenta.

No és cert, malgrat que la no-violència sigui desitjable, la violència no es pot descartar com a forma de desobediència civil:

“Un dels principis morals que guien el defensar la desobediència civil és la creença que un dels seus fins és un món no-violent, i que la no-violència és un mitjà més desitjable que la violència”... “En la tensió inevitable que acompanya la transició d’un món violent a un món no-violent, la tria dels mitjans gairebé mai serà pura i inclourà tantes complexitats que la distinció entre violència i no violència no serà una guia suficient”

Un dels principis de qualsevol codi moral és la reducció i l’eliminació de la violència. “Ara bé tot és molt més complex”. L’autor diferència la violència contra les persones i la violència contra les coses, i també parla de violència d’autodefensa. En cap moment defensa la violència indiscriminada i sense control, ja que en aquesta es perden de vista els objectius inicials. Moltes vegades la violència tan sols condueix a la repressió, però també és clar que alguns canvis s’han assolit després de moviments violents.

“La violència en si mateixa és dolenta, i només pot estar justificada quan les circumstàncies la converteixen en l’últim recurs per a eliminar un mal major, o en defensa pròpia”

L’estructura i els procediments polítics actuals dels Estats Units són els adequats per a resoldre els mals de la nostra societat.

Pocs canvis es poden assolir sense moure’s de la legalitat. “La majoria de nosaltres ens sentim del tot incapaços d’influir en les polítiques públiques pels canals ortodoxos” Poques coses es poden canviar mitjançant les urnes cada 4 anys.

“Caldrà trobar nous mètodes de canvi social que vagin més enllà dels que actualment han fracassat. Necessitem experimentar, trobar tècniques polítiques més efectives i menys costoses que la política tradicional o la violència espontània. I per aconseguir-ho caldrà eixamplar la via de la desobediència civil”

Podem confiar en els jutjats, i especialment en el Tribunal Suprem, com a garants del nostre dret a la llibertat d’expressió.

Per l’autor és molt clar que “el poder judicial no ha demostrat ser independent dels biaixos nacionalistes del Govern”...

“Encara que un acte d’expressió no constitueixi cap perill clar i imminent, si simplement viola alguna regulació que promou algun interès important o substancial del Govern, el discurs pot ser prohibit”...

“No seria assenyat confiar les nostres llibertats únicament als jutjats, i quedar-nos sempre dins dels límits que estableixen”

Els principis que establim per a la desobediència civil s’han d’aplicar als individus, però no als estat; a les persones concretes, però no als Estats Units al món.

“Ens trobem davant d’una doble moral, les normes que l’individu ha de seguir no valen per a la nació”: es tolera l’incompliment de les lleis i ordres internacionals sempre que aquest incompliment suposi un benefici propi.

“L’estranya posició de no tolerar gens ni mica de violència dins del país, sigui quina sigui la causa, i alhora tolerar una enorme quantitat de violència en les relacions internacionals, per una causa si més no discutible.”

Nosaltres, els ciutadans, ens hem de comportar com si els interessos de l’Estat i els nostres coincidissin.

“El govern no és sinònim del poble de la nació; és un mecanisme artificial, construït per la ciutadania amb uns certs propòsits. No se li atorga cap aura sagrada, sinó que se l’ha de vigilar, escrutar, criticar, que cal oposar-s’hi i canviar-lo, i fins i tot derrocar-lo i substituir-lo quan sigui necessari”. L’autor és contrari a mantenir un respecte reverencial a l’Estat i les seves institucions. És partidari “d’una democràcia dinàmica, sensible a la necessitat de canvi en un món canviant”

“La història del nostre govern -de tots els governs- és una història de violència, crueltat, insensibilitat i intrusió. Val més que nosaltres, la ciutadania, ens dediquem a augmentar el nostre poder, perquè som els defensors més fiables de la nostra pròpia llibertat”

Acaba el llibre explicant per quines raons considera important la desobediència civil:

“La desobediència civil és una violació deliberada i selectiva de la llei en favor d’un objectiu social vital. Esdevé no només justificable sinó necessària quan en joc hi ha un dret humà, i quan els canals legals són inadequats per a assegurar aquest dret.”

La obediència general a la llei no té cap valor social... L’obediència a les males lleis com a manera de inculcar una submissió abstracta a la legalitat o l’imperi de la llei només pot fomentar la tendència ja molt manifesta entre els ciutadans a plegar-se davant l’autoritat, a no posar en qüestió l’statu quo. Exaltar la legalitat com un valor absolut és la marca del totalitarisme, i és possible tenir una atmosfera totalitària en una societat que té molts atributs d’una democràcia. Ressaltar el dret dels ciutadans a desobeir les lleis perilloses forma part de l’essència de la democràcia...”

Si un acte concret de desobediència civil és moralment justificable com a acte de protesta, l’empresonament dels que hi ha participat és un acte immoral al qual cal oposar-se i que cal impugnar fins al final...

Els que participen en la desobediència civil han de triar tàctiques tan properes a la no-violència com sigui possible...

El grau de desordre en la desobediència civil no s’ha de contraposar a la falsa pau que suposadament hi ha en l’statu quo.

Cal no oblidar mai que nosaltres i l’Estat som diferents pel que fa als nostre interessos, i no hem de permetre que els agents estatals ens ho facin oblidar. L’estat vol el poder, la influència i la riquesa com a objectius en si mateixos. L’individu vol salut, pau, activitat creativa, amor.

... La desobediència civil és una manera de protestar, però no construeix per si mateixa una societat nova.. Cal que els ciutadans facin moltes altres coses si volen començar una nova manera de viure... Encara més, no totes les formes de desobediència civil són ètiques, ni totes són efectives.

És molt difícil... pensar que tot anirà millor si ens limitem a votar, escriure cartes als nostres congressistes i a dir educadament el que pensem...

HOWARD ZINN

Desobediència i democràcia. Nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre.

Sembra llibres; 2020; 115 pàgines

Traducció de Ferran Ràfols Gesa; pròleg de Xavier Antich

 

 

Fem valer la nostra raó

Les marxes i concentracions d’aquest cap de setmana han retornat a la memòria de tots nosaltres els fets del primer d’octubre del 2017, i de tot el que va passar al llarg d’aquell mes en el que va semblar que teníem la independència a tocar, però que finalment no va ser. I després de 4 anys estem on estem, igual o pitjor.

Ens caldria reaccionar d’una vegada i començar a actuar. Depèn de tots nosaltres que aconseguim el nostre objectiu. Farem una cosa, actuarem com si Espanya no existeixi, per allò de la dita castellana de “que no hay mayor desprecio, que no hacer aprecio”. Només així ens alliberarem d’Espanya, un fantasma que ens assetja de forma continua i del que no som capaços de desempallegar-nos. Sentim el seu alè constant al nostre clatell. Fem el buit a Espanya d’una vegada! Passem a viure la nostra vida sense comptar amb ella i la seva existència!

Sense Espanya, Catalunya es troba sola i sense amo i ha de començar el seu camí, un camí que no serà fàcil. Possiblement aquest nou camí d’alliberament angoixa a molts, però a d’altres ens il·lusiona. Des del moment en que deixem de pensar en Espanya i deixem de demanar “els seus diners” som lliures i només depenem de nosaltres. Hi estem disposats?

Només ens tenim a nosaltres. No serà fàcil, ni còmode, però no hi ha un altre camí possible. Si volem la independència ens cal segar arran els lligams que ens uneixen a Espanya d’una vegada per totes. Deixem a banda els debats estèrils. Deixem d’escoltar les bajanades i les fanfarronades d’alguns espanyols, però també deixem d’escoltar els cants de cignes dels que propugnen el rencontre i la concòrdia. Ja en parlarem del rencontre, si és que ens interessa, quan siguem un Estat, d’igual a igual, no com ara de Rei a súbdit. Deixem de pidolar molles.

I si és això el que volem ens cal fer insuportable, l’estància d’Espanya dins de Catalunya. Tenim moltes maneres per fer-ho, però no ho podem fer només un dia o una setmana, ens cal ser constants i fer-ho un dia rere l’altre.

Això significa assumir riscos personals i col·lectius. Si no estem disposats a assumir riscos ja no cal que ens hi posem. Si tots esperem que sigui un altre que ho faci, no farem mai res i seguirem com fins ara decebuts i emprenyats, però vivint dins de l’Estat Espanyol i amb un DNI on posa “Reino d’España” i nacionalitat espanyola.

Cal pensar per què ens volem desempallegar del llast que suposa viure dins de l’Estat Espanyol que ens ofega, ens odia i que no ens agrada com és. Per fer el mateix?, o per fer-ho igual de malament? Fins ara, els polítics autonòmics que hem votat i hem de suportar no demostren amb les seves polítiques fer res massa diferent.

Deixem de dir d’una vegada que ens estimem a Espanya i als espanyols. No els vull cap mal, com tampoc el vull a ningú, siguin del país que siguin, però solucionen els nostres problemes, que són molts, i deixem que ells espavilin i solucionen els seus.

Canviar la situació que vivim ha esdevingut una necessitat. Si no fem res viurem de forma permanent en la comoditat de la queixa sense fer res per canviar-ho i escoltant sempre els mateixos retrets de que som uns insolidaris.

I igual ens equivoquem emprant aquest camí de liberalització cap a la independència, però tenim el dret a equivocar-nos. Al menys ens equivocarem nosaltres i no ens haurem de sotmetre a les equivocacions dels nostres veïns, que sempre volen i han volgut imposar-nos les seves decisions.

Espanya no té direcció, o al menys, no circula en la direcció que molts de nosaltres voldríem. No ens queda altre que sortir-nos de la seva via i anar a la nostra, i això no significa altra cosa que governar-nos a nosaltres mateixos. Fa massa temps que ho diem i no ho fem. Passem a l’acció i fem-ho. Ens caldrà fer-ho sols, en solitari, sense esperar l’ajuda de ningú, al menys de moment. Ens cal començar de nou i ja no podem esperar més. Activem la declaració de independència dels 27 d’octubre del 2017 i posem-nos en marxa com a Estat i a veure què passa.

Com ja deia l’inoblidable Ovidi el 1974, fa 47 anys:

“Ja no ens alimenten molles,

ja volem el pa sencer”